Sembrar llavors

Ahir vaig fer un examen de recuperació de morfologia verbal en el grup de primer de BAT. Encara hauré de fer la recuperació de la recuperació: qué hi farem, aquest ofici té això, has de tenir paciència perquè els fruits maduren. Sort que les vacances, per  a tots i totes ben merescudes, ja són pròximes, i això ajuda, és clar. Entre els exàmens, el del meu alumne Roberto, del grup PEV, repetidor i estudiant molt fluixet, però una bona persona. Me l'ha deixat gairebé en blanc, però m’ha fet un dibuixet d’una simpàtica centúria romana que em demostra que, encara que no trega massa rèdit del batxillerat, alguna llumeneta se li encén quan va a les classes de llatí i de grec.

M’ha recordat fa molts anys, quan jo era un jovenet que començava en la docència, allà per l’any 1994, un alumne d’Elx, a qui son pare, crec que empressari, el volia d’economista al negoci familiar; per això, tot i el poc interés pels estudis l’havia obligat a fer matemàtiques a tercer de BUP, i em sembla que repetint curs, havia agafat humanitats, encara sense grec. Era un alumne indolent, massa seriós, reservat, per complet en tot, però quan va descobrir el llatí, guiat pel seu mestre, un món petit se li va obrir. Recorde com amb sorpresa un dia, a ell, al pitjor de la classe, el vaig veure somriure i el vaig sentir recitar un petit fragment de La guerra de les Gàl·lies de Cèsar, aquell famós "M. Messala M. Pisone consulibus...".  Segur que a tots, que manifestaven sempre opinions poc agradables d'aquell xicot, els resultava sorprenent la millora de les seues notes en llatí respecte d’altres assignatures. Resulta que, sota la cuirassa del futur economista, s’amagava un cor sensible a les humanitats, que no s’hagués mostrat mai si no hagués conegut el llatí. No sé que se n’haurà fet d’aquell xicon. Tampoc no en recorde el nom. Però de vegades m’agrada imaginar-me’l a l’oficina de son pare, somiant amb Juli Cèsar.  

Fa ben pocs dies em comentava un company, i segurament ho deia més com una mena de consol per la situació poc afavoridora als nostres estudis, que potser tampoc era convenient que molt d’alumnat s’apuntés a les nostres classes, perquè n’hi ha molts que venen fugint d’altres assignatures i tenen un expedient acadèmic baix i un perfil que els farà difícil, de cursar un batxillerat. La meua opinió humil és que ja m’està bé que em vinguen aquests desheretats. Penseu ara en el menyspreu doble de les paraules de companys docents d’altres assignatures, que tots ja sabem, quan etziben la seua cantineleta: aquest alumne no pot amb les ciències, que s’apunte a lletres. Menyspreu per l’alumnat i per les matèries que imparteixen els companys, supose que totes les de lletres, llevat de l’anglés, no? I aquest`perquè té el prestigi que imposa el poder... De veritat que la gent, per molt que tinga el mateix estatus social que tu, treballe en el mateix lloc i cobre el mateix sou, té necessitat de distingir-se d’alguna manera. Potser es veuen més intel·ligents. Potser és tot el contrari i així amaguen la seua frustració, qui sap si una carrera perduda de gran científic i premi Nobel soterrada en un institut fent classes entre persones de poca categoria. Bon viatge! Jo d’aquest color ja n’he sentides moltes, segur que vosaltres també: des de “jo sóc un científic” fins a “jo hauria de cobrar més, perquè amb l’assignatura que jo impartesc (matem...) podria fer classes de tot”. El corb va mirar de cantar amb el formatge a la boca i li va caure, se l’endugué la rabosa, ai las! Aquestes coses són indignants, però, cadascú a la seua. Deixem això i pensem en aquestes xicones i xicons, l’alumnat fluixet. D’una banda també es mereixen una oportunitat. Que sí, que ja sé, que d’alguns no en farem brou, però això serà a totes les opcions, fins i tot a ciències n’hi ha que no fan brot, o que s’hi apunten perquè això d’afincar els colzes els fa remoure els budells. També sabem com són els darrers plans d'estudis i en què s'ha convertit l'ensenyament públic, i com perjudica això els més dèbils. A més, nosaltres necessitem persones, i si s’apunten els fluixets i tenim grups nombrosos, també amb ells moltes voltes s’apuntaran de bons, arrossegats pel grup, i aquests també es convertiran en líders de la classe. Gogeu amb els bons, ajudeu els fluixos, respecteu a tots; que els elitistes es mostren altres, nosaltres limitem-nos a ensenyar bona ciència, que la qualitat s’acaba per delatar ella mateixa. Amb aquesta actitud li llevarem millor la carasseta als espaviladets que es creuen el súmmum de la ciència, pobrets, i aconseguirem reforçar els nostres grups. Serà difícil, perquè moltes voltes caldrà adaptar-se a nivells diferents, no deixar de satisfer la necessitat de saber dels uns (ni sacrificar en cap moment la qualitat de les nostres classes) i no deixar tirats els altres, fer moltes recuperacions i tota la pesca, però de segur que paga la pena el sobreesforç. Serà difícil, però molt satisfactori. Qué me’n dieu, us apunteu?

En el nostres estudis no crec en l'elitisme. Clar que xale quan tinc alumnes d'aquells meravellosos, treballadors, intel·ligents, per a qui les llengües clàssiques no són un entrebanc, sinó un repte personal, i que xuplen com esponges el que els ensenyes i van més enllà, i saps que seran bons profesionals, i s'estimaran el que els has ensenyat, coneixements i valors, i els transmetran. Però també crec en les capacitats de totes les persones; en aquesta vida no tots podran acabar llegint grec o llatí amb fluïdesa (Per Júpiter! potser descobrir a tothom el nostre secret per a gojar en aquesta vida de la feina en faria malbé una mica l'encant, no ho sé), no tots podran apreciar la bellesa d'una oda d'Horaci. No caiguem en l'esnobisme i pensem que a nosaltres també, profes, de vegades ens costa entendre un text, o explicar-lo, i ens ho hem de treballar. Però jo sóc feliç amb tot el meu alumnat, moltíssim també amb aquells a qui he donat una empenta per a poder tenir un titolet, aquells que amb altres opcions ho hagueren tingut ben cru, perquè no tots tenen la mateixa paciència i flexibilitat que nosaltres, professores i professors de llatí i de grec. Siguem humans i flexibles, no sols per necessitat (¿qui s'atreviria a convertir ara les nostres assignatures en l'os dur de rosegar i de segur sec i estèril que podien arribar a ser en temps més reculats, quan ningú no se n’escapava, i veges a saber quina mena de docents les arribaven a impartir?), sinó perquè hem de transmetre el gust pel que ensenyem, la nostra fe en el món clàssic. I segurament, alguna d’aquelles persones a qui nosaltres hem ajudat i, tot i no ser bons estudiants, els hem obert els ulls a les meravelles que expliquem, algun dia ens tornarà el favor, sense adonar-se, creant al seu voltant l'ambient propici, l'ambient favorable a les humanitats, on sevullga que la seua vida professional o privada els haja orientat. Digueu-me somiador. Potser duran els fills entusiasmats a veure una peli de romans, els contaran que Medusa tenia els cabells de serps i petrificava a les persones amb la mirada o els diran que una volta, quan eren jovenets, van tenir una profe o un profe que s’estimava el llatí, que s’estimava el grec i, que encara que ell o ella no ho van arribar a dominar, sí que es van estimar, el mestre i allò que els ensenyava, que era una cosa gran, important, útil i respectable. Sembrem la llavor. Som els dipositàris de la responsabilitat de transmetre el llegat cultural més important de la humanitat, el de l'albada de la nostra civilització. Siguem com aquells frares irlandesos que recorrien europa en els temps més foscos i custodiaven vells manuscrits. Estem en temps foscos, torna la penombra. Aprofitem l'ocasió.

Adéu, David Jover Mas. Molta sort també a tu en la vida.