In illo tempore: aquells llibres, aquelles classes de llatí.

Feia temps que em venia de gust escriure unes notes sobre els manuals vells de grec i de llatí que trobem als posts i calaixos de moltes cases antigues. És una afició meua, col·leccionar-los i fer-ne servir el material, en especial els texts adaptats, que acostumen a estar molt ben fets. Abans d'estudiar llatí a l'institut ja em cridaven l'atenció, entre molts altres llibres vells de l'escola i del batxillerat dels meus oncles, amuntegats en un armari empotrat amb portes de fusta verda, vidre i cortinetes, en una habitacioneta de la casa dels avis.

Fa ben poc he adquirit per internet un llibret escolar de l'any 1949, Clásicos simplificados. Nepote, César, Curcio, del pare jesuïta Rufo Mendizábal. És un recull de texts d'aquests autors, però retocats per a fer-los més senzills i acompanyat d'un vocabulari i algunes estampes petites de mapes i batalles. Em va cridar l'atenció que estava "il·lustrat", per, segurament, el seu primer amo, un xicon que signava Rodríguez i que posava com a data el curs 1956-1957. Em va fer gràcia el dibuixet, em va recordar els meus temps d'estudiant: jo era també un decorador de llibres de text.

Allò que no m'esperava era tot la resta que aquell xicot havia escrit dintre del llibret. Quan el vaig tenir a les mans i el vaig obrir, em cruixia de riure. Aquí teníem una persona de feia mig segle a qui el llatí de 4rt de batxillerat, i aquest llibret en concret, l'havien fet fer el camí del calvari. No res deia del mestre enlloc (no crec que volguera exposar-se a un càstig), que segurament va tenir bona part en aquest pas, però es va escudellar bé amb el llibret i el seu autor. Els missatges i gargots eren per tot el llibre, i, tot i alguna errada ortogràfica, eren ben gracioses i ocurrents, molt més, n'estic segur, del que es podria esperar del que seria la mitjana actual d'un alumne de la mateixa edat; i sense grolleries. Això les fa més gracioses i testimoni d'una època que sembla ja remota. Quin panxó de riure, llegiu-les:

El nº 1 de los tiranos para los estudiantes de 4º es P. RUFO MENDIZABAL, S. J.  Y que poco amor propio tienes Rufito.

P. RUFO MENDIZABAL, S. J.  La perdición de los estudiantes.

SI EN CASO DE INCENDIO, ALGUIEN SE ENCUENTRA ESTE LIBRO SIRVASE TIRARLO A LAS LLAMAS.

¡VIRRIA! ¡Que bocadillo me podía haber comido con lo que costó este virrioso libro! Se me hace la boca agua.

¡Quién sería el inventor del latín! Uh. algun tirano de los gordos! ¡Maldito latín! 

ESTE LIBRO ES EL MÁS ASQUEROSO DE TODO EL BACHILLERATO

Ña ques grande eh? Tener que aprender esta asquerosidad de memoria? ¡No hay derecho!¡ni que nos fueramos a meter curas!

Magis dificilis est hic libris. Tostón mayusculo.

¡Que dificil es esto! No hay derecho a (que) tengamos que aprender esto de memoria.

En la historia solo se estudian diez tiranos para con los cristianos. En latin hay otro que no es menos que aquellos, y es Rufo Mendizabal. ¡menudo tirano! Y que sea capaz de hacer esto un hombre que anteriormente haya estudiado. Tiene que ser venganza.

Rufito eres un hobre sin amor propio ¡Asesino! Si me catean por ti......

Vaya librito tan chiquito y tan matón 1)
1) Lo más natural, el veneno se vende en pequeños frascos.

Ni la más remota idea de latín.

Estando Nerón un dia en su (?) discurriendo un suplicio para la humanidad
ocurriosele de pronto que estudiaran el latin como instrumento de maldad
Recurrieron a su (A veure si em podeu ajudar a llegir el que segueix en l'original)
... o poco mas y repartiendo calabazas a (?)
a unos pobres estudiantes de mi edad.
(I segueix un xotis amb la lletra canviada:)
Latin Latin Latin
pasamos los veranos mal por ti
por el tostón de tus declinaciones
y tantas traducciones que nos hacen discurrir
por el toston de tus declinaciones
y tantas traducciones que nos hacen discurrir
Latin.

I la traca final:

QUANTOS SUDORES PARA COMPRARLO
LIBRO COCHINO
Asqueroso, marrano, sinverguenza, mataestudiantes, inutil, cerdo, tocino, raquítico.
Mal empleado papel. Ya podian aver hecho "cheques" en vez de este libro, y hubieran ganado más que así.
Este libro no lo entiende ni "Rufito" "Asquerosito".

Aquí us deixe les pàgines originals escanejades.

Potser sembla una simple curiositat, però també el testimoni d'una època. Són aquella mena de coses que et fan comprendre molt més una cultura que tot un monument  de pedra duradora; aquelles coses que els arqueòlegs d'una Pompeia futura gojarien de trobar-s'hi. I també és gairebé un epitafi modest de l'antiga supremacia dels nostres estudis de llatí a les escoles. Així que, deixant a una banda els aspectes anecdòtics, curiosos i graciosos, aquestes protestes silencioses que ens criden des de dins d'un llibret d'una època morta i remorta, em fan reflexionar sobre moltes coses.

Pense en la decadència dels nostres estudis i el paper que els i les docents tenim en el seu redreçament, en fer que l'alumnat s'hi interesse, de bell nou i des d'un punt de vista més modern. M'imagine el pobre Rodríguez (segurament no massa bon estudiant) sentint-se martiritzat per les hores, que li devien semblar llarguíssimes i tedioses, d'estudi del llatí, segurament amb mètodes molt poc engrescadors a les aules. Aquestes hores li devien semblar eternitats, i l'esforç, un dels treballs d'Hèrcules. Pobret. Clar que és una assignatura que s'ha d'explicar amb rigor i necessita llargues hores d'estudi, de pràctica i de molta concentració. Però de ben segur que el nostre estudiant dels anys 1950 ja ho tenia (i ho patia) tot això i possiblement no li va servir de gran cosa, perquè no ho païa bé, mentre que també estic segur que, entre els seus companys de classe, n'hi hauria d'altres, segurament ben pocs (aquells "empollons") que amb el mateix xalarien de valent. Dels uns i dels altres sempre n'hi ha hagut.

Avui podem tenir exactament aquests dos extrems, però hem de procurar evitar que algú odie el llatí tant com manifestava aquest estudiant. I de segur que ja ho procurem. També m'hagués agradat conéixer el professor del pobret Rodríguez, que m'imagine amb una sotana ben negra i ben llarga i una vara també ben llarga. Un d'aquells professors que farien odiar el llatí. Una volta, quan estudiava, un home em va dir que els professors de llatí eren als que més mania se'ls prenia; de segur que molts també van ésser molt estimats. I ara no tenim cap altra opció. No hi ha dubte que tots els docents de clàssiques a l'hora d'ara, ben vocacionals, no com abans, podem fer que els nostres alumnes omplen els seus llibres i apunts amb floretes i no amb renecs.

I un pensament final. Potser l'honorable Boi (si no sabeu de qui parle, llegiu el meu article anterior), conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, també tindrà amagat en algun raconet polsós de la casa dels pares un llibret de llatí ple d'improperis. Si no fos que aquest llibre d'en Mendizábal sembla haver vingut de Navarra, que és una mica anterior a l'honorable i que ja va signat per un altre... m'hagués pensat que havia estat d'ell. Així bona part de´la causa misteriosa de les seues paraules arcanes contra la Filologia Clàssica hagués quedat al descobert. Salutacions, honorable Boi. Espere que no us hagueren fet patir massa amb el llatí. Molt bona nit.







  

L'Elx romà. El camí de la Pedra Escrita

Les belleses i la història del nostre territori, del nostre país, som nosaltres els primers que les hauríem de conéixer i fer-les servir a les nostres classes, per tal d'engrescar l'alumnat i animar-lo a resseguir el camí de les humanitats, o com a mínim, a valorar-les i a respectar-les. Que no arriben a poder pensar que han aterrat aquí de sobte amb els seus equipaments informàtics i audiovisuals de tota mena, i que dues generacions abans només hi havia persones primitives. Que hi havia tot un món molt abans que elles i ells hi arribaren.

Confesse que sóc el primer a qui organitzar una excursió em fa mandra. Però, ni que siga una volta a l'any és ben profitós per a l'alumnat i és una de les coses que més et fan aprendre i millor es recorden dels estudis primaris i secundaris. Per això us anime a fer alguna eixida relacionada amb el grec i el llatí, que de llocs no ens en mancaran, i si pot ésser, combinada amb altres aspectes culturals, o les belleses paisatgístiques, naturals i urbanes. Millor encara si és a llocs no massa llunyans, però que segurament l'alumnat no coneixerà des del punt de vista històric.

Jo us propose la visita a Elx. Moltíssimes coses s'hi poden visitar i s'hi poden fer. Molts aspectes es poden treballar a classe: les inscripcions romanes de la plaça de Baix (la plaça i Baix, tal i com s'hi pronuncia tradicionalment) que es poden trobar al CIL, les inscripcions llatines a l'església de Santa Maria, on d'aquí a no res ja tindrem, de bell nou com cada any, les representacions de la Festa o Misteri d'Elx, les pintures amb frases bíbliques i vides de sants del convent barroc de sant Josep, el museu arqueològic, amb peces romanes i ibèriques de molta qualitat, el jaciment de l'Alcúdia, on es va trobar la vella dama... Per la vessant clàssica, l'antiga Colonia Iulia Illice Augusta té moltíssim per oferir-nos, i una cosa ben important: es pot combinar amb construccions musulmanes, renaixentistes i barroques molt vistoses, com ara els Banys Àrabs o la Calaforra, i edificacions tradicionals encara ben conservades i agradables, com els Xorrets al parc municipal. I el millor de tot:  un paisatge d'horts de palmeres tradicionals, mesclat amb el centre urbà i embolicant-lo, que és alhora una curiositat i una meravella, miraculosament ben conservada, davant del creixement enorme d'aquesta petita metròpoli valenciana del sud. L'oferta d'oci i gastronòmica també és molt variada.

Elx és això i moltes altres coses. Però no vull semblar ara una guia de turisme. Tinc debilitat per aquest poble. Més endavant us mostraré més coses que, com a docents de clàssiques, hi podeu organitzar. Avui vull comentar només un lloc especial per a mi, però que queda ben fora dels circuits de visita ordinaris. Al bell mig del Camp d'Elx, pel rodal anomenat Puçol, hi ha el camí de la Pedra Escrita. Així el batejaren els llauradors vells d'Elx. És ben prop del que la gent gran de Crevillent coneix com a el Bosquet, un oasi de palmeres i arbres de tota mena de la zona, i ben a la vora de la llaguna del Fondo, un paratge natural de primera importància per a les aus. El camí de la Pedra Escrita forma part de l'entramat de camins rurals que, en formació radial, gairebé de teranyina, comuniquen l'extens i meravellós Camp d'Elx (endefora) amb la petita ciutat (el poble); un camp d'Elx que, segons els arqueòlegs, conserva  ben clares encara les restes de l'antiga centuriació que es va fer per als veterans romans.

El camí de la Pedra Escrita no té gran cosa per oferir: només un gran pedrot (un llosco o un bolo, com en diríem a Crevillent, una mica per reforçar la connotació de grandària i tosquedat) amb algunes lletres encara visibles d'una inscripció romana gairebé esborrada per complet. Entre elles encara es pot llegir, misteriosa i clara, evocadora i eloqüent, AQV(A).  Això per a mi ja és prou. Restes d'una antiga conducció o alguna mena d'embassament, restes que el temps i l'oblit ha fet pols. Sic transit gloria mundi, romans, ben bé que ho podeu dir vosaltres.

Allà per l'any 1994 una alumna, crec recordar, d'Elx, em va donar la primera notícia, i allà hi vaig anar per primera volta, amb un company historiador amb qui feia els cursets de doctorat. Em sembla recordar que algú de la zona deia que li atribuïen a Hèrcules haber-la llançada tan lluny, des de la serra, al bell mig d'un lloc com aquest, d'al·luvió, cobert del fang de mil riuades, on abans hi havia un estuari enorme i on no es troben de pedres, i encara menys tan grans. Gairebé ningú no la visita, tret de mi i de persones amb interés per la història o arqueologia que jo hi he dut. Com a mínim jo no hi he vist mai ningú. M'imagine els vells llauradors elxans, passant a la vora, de camí o de tornada de les seues feines, en carro o amb l'ase i les aiguaeres (sària), mirant-la potser de reüll, amb la reverència per les coses que sabem que són molt molt velles i que no entenem; amb la reverència per la lletra escrita. Pel vell llatí indesxifrable i rovellat, però amb l'aura encara del prestigi. Una pedra amb lletres gastades els feu donar nom a tot un camí.

Solitària sempre, roman impassible al pas del temps, descontextualitzada per complet, entre un meravellós camp de palmeres i un saladar gairebé immens. I segurament ahí estarà, molt de temps després que nosaltres ja no hi siguem. La Pedra Escrita.

Si vol estudiar Filologia Clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè.

Lapidària, la frase, digna d'ésser escrita amb lletres cisellades en marbre blanc i pintades de roig, o potser en una lletra de canvi grogosa, amb tinta xinesa negra. L'autor de la cita? L'honorable senyor conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, En Boi Ruiz i García, doctor en Medicina i Cirurgia. Que gran sou, doctíssim, ocurrentíssim i eminentíssim senyor! Els pobres ignorants de la realitat pràctica de la vida us reverenciem, perquè ens obriu els ulls: les nostres míseres carreretes d'humanitats no són res al costat de coses utilíssimes, com ara, la gestió dels diners dels hospitals o d'altres coses semblants que produeixen diners i beneficis per a ¿tots?

Una de cal, una d'arena. Clar, Catalunya, que ha produït coses tan insignificants i tan poc productives, com són ara, jo qué sé, per esmentar-ne alguna, la literatura humanística del segle XV, amb autors com Bernat Metge (sense oblidar, és clar, la seua extensió en la resta de territoris habitats per catalans a la Corona d'Aragó), la col·lecció de traduccions de clàssics gracollatins de començaments del segle XIX (la de la fundació Bernat Metge), que no té cap llengua amb l'estatus de la nostra, o la traducció de l'Odissea d'en Carles Riba, poeta i professor de grec clàssic, potser una de les millors que s'hagen publicat; traductor també d'en Kavafis, d'aquell poema que comença "quan surts per fer el viatge cap a Itaca", que canta en Lluís Llach i la gent entona ací i allà amb llàgrimes als ulls. Potser és que l’honorable Boi és dur com el bronze i no s’emociona mai; potser Medusa li va petrificar el cor.

Qué estrany, que l'honorable conseller no el coneguérem massa (jo, al menys, no en sabia res, d'aquesta eminència) abans d'aquestes paraules tan agradables i assenyades. Potser que, per tal que ens emocione més encara, caldrà que algú li faça un gran retrat contant diners, a l'estil de El canvista i la dona, d'en Quentin Matsys, o d'en Marinus van Reymerswaele. Ah, i que el pintor siga un economista, si és possible gestor d'alguna institució lucrativa, no un pintamones malatrapissat improductiu. Així l'honrable passarà a la posteritat per alguna cosa més que les seues frases belles.

Que us emociona a vós, honorable conseller? Qué fa plorar la vostra ànima? Una òpera de Puccini? Una ària de Verdi cantada pel Pavarotti? La Callas cantant Casta diva? Sentir la remor de les onades a la vora de la mar? El Virolai entonat dintre del monestir de Montserrat? Llegir l'Atlàntida d'en Verdaguer? La Cançó Nadalenca d'en Dickens en anglés o traduïda per en Josep Carner? Segurament no ho encertem, honorable conseller, i hauríem de colombrar que el que de veritat us engresca és pensar en comptar diners, en una cambra solitària, com el vell Ebenezer Scrooge, i de tan en tant exclamar falòrnies!, com en aquesta ocasió que ens ocupa, davant de l'estupidesa d'alguns éssers humans, que es deixen dur per les emocions i pensen que poden ser bones i importants bajocades sense cap valor de mercat.

La qüestió és la següent. La frase va ésser pronunciada a començaments del mes de març, quan persones com l'honorable Boi estan en plena activitat i nosaltres, docents, estem només amatents a la nostra feina tan poc profitosa, capficats en classes, tutories i bajanades com ara ensenyar coses inútils, per plaer, a les xiquetes i xiquets. Ens agafen amb la guàrdia baixada, sense temps per a respondre a paraules de savis excelsos que manent molt, capficats com som en el treball, la família i la feina de casa. Crec que no us heu de perdre cap de les frases i idees de l'honorable Boi Ruiz sobre el seu camp de treball, la gestió sanitària: cerqueu les paraules d'aquest home per internet. Aquesta, però, no és la qüestió que aquí tractarem, sinó les incursions de l'honorable en un terreny que no és el seu i que sembla menysprear profundament, i les paraules que deixa anar com si tal cosa, segurament per a fer l'aparença que és un gran tecnòcrata i que té la vara de Moisés per arreglar els terribles problemes econòmics del país.

I com que, sempre hi ha algú més humil per a  aixafar i per carregar-li les culpes, l'honorable Boi Ruiz no parla de bancs, d'hipotèques, d'urbanisme desfermat, d'especulació innoble, ni de gestions mal gestionades,ni de tota la patuleia que ens ha dut a aquesta situació miserable. No. Ara cal adobar-ho, i cal que paguen els qui menys han de pagar, com ara els malalts dels hospitals, però, per desviar l'atenció, perquè la gent gire la vista i tinga el boc expiatori, no cal anar massa lluny: aquests improductius d'humanitats, mireu-los, que poc que aporten. I en concret, no us perdeu els de Filologia Clàssica: qui són aquests? Ahí, xuplant del pot. I els estudiants d'aquestes matèries leproses, el llatí i el grec clàssic, si ho volen fer això d'estudiar, que s'ho paguen: aquests pàries, per què han de tenir els mateixos drets que la resta?

Les paraules de l'honorable Boi les va recollir el dia 7 de març de 2011, el diari Ara. cat. Supose que molts ja les coneixeu, però si no, vet aquí les perles: "el que no pot ser és que la universitat formi gent amb diners públics, com filòlegs clàssics, que no podran anar al mercat" i "si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Nyas coca! que diem al meu poble. Mirabile dictu! Qué no inventaran les persones per ofendre i fer plorar el cor de les altres persones. Qué no diran per sentir-se superiors al damunt del seu pedestal d'or a la resta dels mortals. Homo homini lupus.

Vaja, m'he quedat antiquat, pero pensava que les matricules encara costaven una pasta i els llibres els pagava l'interessat o interessada. Deu ésser un gast insuportable, aquestes facultats de segona mena, on només s'aprenen coses inútils i menyspreables, que fan brollar del clos de les dents de l'honorable Boi aquest menypreu tan viu i raonable, no? Ara em sembla sentir la veu d'aquell típic professor de ciències, normalment de química o matemàtiques, que sempre repeteix els mateixos comentaris als alumnes de lletres, sobre la seua incapacitat intel·lectual, i als de ciències, sobre la seua superioritat; ja ho crec que n'hi ha, d'aquest color: fan la mateixa feina que tu, professor d'humanitats (exclosos els d'anglés, que és llengua del poder, segur que amb ells no es fiquen), cobren igual que tu, tenen els mateixos privilegis i obligacions, però es creuen que els déus els han besat el cul.

No recorde jo haver estudiat només per plaer. Recorde, això sí, que el que estudiava m'agradava molt i que al meu cap hi havia la il·lusió de la docència. Recorde haver pencat molt i tenir sempre al cap la preocupació de si després tindria treball. I la preocupació que gent despietada, ignorant i insensible retallara al màxim la possibilitat de desbellussar-se de les meues estimades llengües clàssiques. I també recorde molts companys i amics, veritables apassionats, estudiant amb il·lusió, per plaer també, carreres com el dret, la biologia, la química, la història, la medicina, magisteri... Molts segurament no han tingut la sort d'estudiar una cosa amb passió i voler comunicar-la. No crec que siga un pecat que allò que estudies, a sobre t'agrade. Segurament ho és per a alguns que han estudiat només perquè havien de fer una carrera, i segur que havia d'ésser una que donés prestigi i diners. Potser és un pecat per a qui ha estudiat una carrera bellíssima i, en comptes d'aprofundir en ella, de practicar-la, d'investigar-hi en benefici dels malalts, s'ha dedicat a la també noble tasca del mercader i els dinerets, no ho sé. Potser les emocions que nosaltres, els de clàssiques, sentim estudiant i transmetent coneixements han de semblar pecat per als qui pequen d'enveja del paradís perdut. Qué sé jo.

En fi, jo crec, segurament igual que vosaltres, professors de llatí i grec clàssic, que vaig estudiar coses bones, dignes de respecte i útils, per a mi i per a la resta, que m'han ajudat en la vida i la feina. Sobretot dignes de respecte, respecte pels nostres estudis i respecte pels qui els transmetem, el respecte que algú, fins i tot ben respectable, ens nega. Que hem tingut centenars d'alumnes i els hem ensenyat coses bones, serioses, profundes, útils; els hem ajudat a créixer, aprendre, saber, madurar, reflexionar, ésser persones, fins i tot a alguns a gaudir molt, molt, molt. Que molts d'ells han fet carreretes, humils potser segons el punt de vista de l'honorable conseller, però que els han proporcionat cultura i feina. Però clar, aquestes coses no es mesuren amb bitllets de banc. De totes maneres, com a mínim a nosaltres, professors, el grec i el llatí ens han donat un mos de pa cada dia per nosaltres i els fills, i ens han servit per a comprar una habitança, un vehicle i les vacances nostres de cada any. Però potser el que de veritat ens mereixem és anar a demanar a la porta d'una església o a l'escala d'un aparcament.; això sí, en caure malaltes o malalts, a un hospital, però el menjar l'haurem de pagar, ja ho crec.

M’agradarà veure com l’honorable Boi atura la crisi amb mesures com la insinuada: que quatre pobres pelacanyes hagen de pagar pel luxe tan gran de la cultura inútil. Clar que ell és savi i sabrà fer-ho. També m’agradaria saber per qué parla de temes que no són responsabilitat de la seua conselleria. Però sobretot m’agradaria saber per què s’ensanya amb els de clàssiques. Potser és que ens considera el súmmum de la inutilitat. També podria ésser que el seu menyspreu contra nosaltres el duga a pensar que som incapaços de qualsevol mena de resposta i que fins i tot nosaltres hauríem d'estar d'acord amb el que ell considera grans obvietats. O, si el nostre pensament ens permet d'ésser una miqueta menys severs, podríem pensar que, encara que la relliscada ja és grossa per se, potser inconscientment o conscient, només parla de nosaltres perquè de les altres carreres d’humanitats hi ha, generalment, més gent, i seria més obvi que algú s’ofengués i es perderen més votants. Ja sabeu, professors i professores de clàssiques, no sou considerats ni com a possibles votants; de segur que molts haureu votat el seu partit, com a qualsevol altre, però aquesta no us l’esperàveu, eh? És que entre els votants dels seu partit eren tots exclusivament de carreres productives, que participen ara del mercat? (quines són aquestes, per cert?).

Per cert, un grapadet més de preguntats, dels molts que em fa plantejar aquesta deliciosa separació entre els que entren dintre del mercat i els que no: els dinerets que guanyem com a docents els de Filologia Clàssica, ¿és que valen menys que els d'altres docents? Si ens comprem roba, aliments, llibres, si passem uns dies a un hotelet, si paguem una hipoteca, si anem a sopar o dinar fora de casa (a un lloc acceptable però no gaire car, això sí), si regalem una rosa, si hem de reparar el cotxe, la televisió, si hem de comprar material informàtic, si ens permetem en ocasions algun petit luxe, com ara, comprar una joia... ¿aquests diners no menegen també l'economia, com la d'altres treballadors de l'àmbit que siga? Perquè, clar, una de les poques oportunitats de rendibilitzar la nostra carrera és la docència. I els altres funcionaris docents, qué? Jo crec que si els meus diners no valen, si jo, professor de grec i llatí, vosaltres, docents de grec i llatí, impartiu classes a un institut i se'ns diu que no entrem dins el mercat, ¿qué hem de dir dels llicenciats en història, filologies diverses, magisteri o el que siga? ¿I els docents de matèries científiques, com ara la biologia, la geologia, la química? Tots aquests, ¿és que van en un sac diferent del nostre, tot i tenir la mateixa feina? Quedeu-vos a casa, docents de clàssiques, esfumeu-vos, els vostres diners no valen. No compreu res a ningú, sigueu autosuficients, feu-vos amb un hortet, millor per herència, i crieu-hi animals i conreeu la terra per autoabastir-vos i procureu no aportar ni un cèntim a la societat de mercat que, se'ns diu, no està feta per vosaltres. Que caiga Roma de bell nou, que s'enfonsen les ciutats: torneu al camp i que a la resta se'ls emporten els dimonis, però no els regaleu els vostres diners. No valeu ni per a votar ni per a consumir: no us agrairan els vostres vots (aquells que hàgeu votat el partit d'aquest honorable, clar) ni els vostres diners. I, total, després de vosaltres, segurament vindran al darrere la resta de docents d'humanitats, tret d'allò que consideren útil (potser algunes llengües de poder internacional, però sempre en la vessant pràctica, alerta! Prohibida la poesia i l'emoció) persones tan sàvies com aquesta. A fer-se fotre tot plegat, i disculpeu-me l'expressió, que m'estic calfant una miqueta.

Però és que el comentari de l'honorable Boi passa de mida, per Júpiter: Marededéu Senyor! Perquè ens odieu tant, honorable? Perquè ens teniu tan poc de respecte? O, mireu-vos-ho pel cantó més pràctic, honorable, ¿perquè us importen tan poquet els nostres vots? ¿Qué pensaran de vós els professors i estudiants de clàssiques, aquests éssers out of the market, que hagen votat el vostre partit, honorable? Qué us hem fet? Quid feci tibi? Aut in quo contristaui te?

¿Potser vau suspendre el llatí a l’institut? ¿Potser el vostre cervell privilegiat no podia capir aquesta matèria? ¿Potser la seua inutilitat ja aleshores us feia indignar? ¿Potser és només una petita indigestió de terminologia científica grecollatina per culpa dels manuals universitaris? No ho crec pas, de vós. Deu ésser alguna cosa molt més profunda, sense dubte atiada per algun d’aquests tòpics uox populi que es comenten en alguns cercles, sobre la utilitat d’açò o d’allò, des de fa molts anys; això no és nou. Déu ésser la fragilitat del nostre col·lectiu, que el fa presa fàcil i carnús de rapinyaires. Qui podria ésser tan agosarat com per a atrevir-se a endevinar qué li passa per la ment a aquesta mena d'Atlants de la gestió pública, que semblen haver-se cregut que sostenen tot sols el país damunt els seus muscles. 

Però potser també el que passa és que a l'honorable Boi li agafa el pensament que li ha d'escaure prou bé el dicurset del vell Scrooge al seu nebot, llevant-li, potser, les referències al Nadal, que a les dates que estem no queden bé. Qui sap si a la seua animeta no li vindria bé la visita de tres fantasmes benefactors.

L'honorable conseller va estudiar Medicina. Era per a beneficiar la humanitat, no? Per pur altruisme, de ben segur. Ja me l'imagine, pensant a tothora en el jurament hipocràtic, mentre recitava a la llum d'una bombeta: fovea capitis femoris, caput femoris, trochanter maior, fossa trocantherica, tuberositas glutea, labium laterale, corpus femoris, facies poplitea, fossea intercondylaris, condilus lateralis, condilus medialis, tuberculum adductorium, et caetera. Encara que potser totes aquestes coses ja les ha oblidades, amagades sota la pela adorada de l'emocionant gestió econòmica, imprecindible, això sense discusió, dels centres hospitalaris.

La Medicina és una professió bellíssima, que, generalment no s'exerceix per fer diners i no sé si genera riquesa o més aïnes se l'engoleix, no? El cert és que conec molts metges, fins i tot alguns familiars meus, i, si bé no viuen malament del tot (i en bona part perquè trauen plaer de la seua carrera, vocacional generalment), no en conec cap de milionari, que potser n'hi haurà, de segur, sobretot en mercats més lucratius que els de les nostres latituds. A banda, tingueu curiositat per les draconianes solucions a la crisi que l'honorable procura d'aplicar en els seu camp de la gestió, en aquesta àrea pública a la qual tots tenim dret.

Així que potser, arribats a aquest punt, l'honorable entra en una mica de contradicció entre els seus estudis universitaris (no amb la seua carrera posterior, és clar) i les seues afirmacions tan mercantilistes en matèria universitària. Perquè, ben mirat, la medicina no és un bon negoci, potser és millor deixar que cadascú muira a casa sense gastar diners públics, o que com a molt vaja a curar-se a ca la tia Jacinta (una antiga sanadora del meu poble) amb una gallineta en agraïment; i si vol una bona sanitat, que se la pague, clar. Encara que potser l'honorable no ho plantejaria això, perquè de segur que té el seu coret ben amagadet allà dins de l'ànima una miqueta enfosquida per la tinta dels billets.

Però no vull entrar en terrenys dels quals conec tot just el mínim. Vull acabar manifestant una mica de simpatia per l'honorable Boi. És que em fa una miqueta de pena, perquè si té fills o nets, que no ho sé, potser no els podrà contar la història del laberint del Minotaure, i com Teseu en fugí amb la corda; ni tampoc la de l'Ícar i el Dèdal, volant joiosos sense saber-ne del drama que els esperava; jo li puc deixar un dibuixet de ma filla quan encara no feia els tres anys, que segur que li agradarà. Tampoc no crec que puga encertar l'endevinalla de l'esfinx; ni podrà (o no voldrà), contar, a la vora del mar, la història d'Odisseu tornant a casa, i les sirenes mostruoses, i el ciclop Polifem, i Calipso, i Escil·la, i Caribdis, i Circe, i Nausicaa, i Penèlope, i Telèmac... I segur que no serà del seu gust visitar el Colisseu, el Partenó o Empúries, no. Però tant s'hi val. Ell, qui sap, potser s'estimarià més anar de vacances a Silicon Valley, a Wall Street o al dipòsit de monedes d'en Scrooge McDuck a Duckburg, a descobrir-ne el secret de l'èxit. Qué voleu que faça? Sóc un romàntic i a mi m'agrada imaginar-me l'honorable Boi com aquell Mr. Bounderby de Hard times (ja sabeu, de Dickens), que en casar-se amb Louise, se'n van de viatge a Lió, per aprofitar i veure les fàbriques de teixit d'aquella ciutat, dins el seu esperit ultrautilitari; no he pogut oblidar la cara de la vinyeta d'aquests personatges, del llibre que tenia de menut, en les il·lustracions genials d'en Lluís Casamitjana, i a voltes que hi pense m'agafa un calfred. Però segur que l'honorable no sap de què parle, puix que parle de novel·les, de coses inútils.

Potser tampoc no podrà contar la rondalla de L'amor de les tres taronges, ni tan sols les més mercantilitzades, com ara el de La Caputxeta, o les ensucrades versions d'en Walt Disney. De segur que serà millor recitar llargues columnes de xifres, o equacions de segon grau, o alguna cosa semblant, molt més útil, com ara una contarella amb l'euribor de protagonista (que és cosa molt de mercat), tot pujant i baixant, com si s'engrusara. La cançoneta de bressol podria ésser sobre una bella regla de tres, amb els cabells d'or. Serà una bona manera d'adormir els infants i preparar-los per a les coses útils, productives, lucratives, del gran mercat d'aquest món.

Algun dia potser nosaltres i ell haurem de travessar la llaguna Estigia, i crec que hi seria emocionant de parlar amb l'honorable Boi; allà, després d'haver-li pagat el seu dineret al barquer Caront, en el nostre últim viatge, m'agradaria coincidir-hi per parlar amb ell sobre la futilitat de tot, no tan sols de la Filologia Clàssica. Però, com que aquesta possibilitat la considere més aviat difícil, a l'hora d'ara seria per mi un goig parlar personalment amb l'honorable conseller Boi Ruiz i Garcia, per dir-li algunes coses més personalment, coses que no he posat aquí, només per fer petar la xerrada. Podríem fer un vinet, que pres així, tot sol, fa molt americà, i ja sabem que in uino ueritas o "anem bevent i mos coneixerem". O bé podríem fer un café. Això sí, no patiu gens, honorable, que el vinet o el cafetet els pague jo.

Post scriptum: Que algú sap si l'honorable Boi Ruiz i Garcia se'ns ha disculpat en algun moment d'aquestes declaracions tan originals?

El caduceu, vareta de la virtut del déu grec Hermes/romà Mercuri, símbol del comerç i emblema de la medicina. Molt apropiat, no us sembla?