Les belleses i la història del nostre territori, del nostre país, som nosaltres els primers que les hauríem de conéixer i fer-les servir a les nostres classes, per tal d'engrescar l'alumnat i animar-lo a resseguir el camí de les humanitats, o com a mínim, a valorar-les i a respectar-les. Que no arriben a poder pensar que han aterrat aquí de sobte amb els seus equipaments informàtics i audiovisuals de tota mena, i que dues generacions abans només hi havia persones primitives. Que hi havia tot un món molt abans que elles i ells hi arribaren.
Confesse que sóc el primer a qui organitzar una excursió em fa mandra. Però, ni que siga una volta a l'any és ben profitós per a l'alumnat i és una de les coses que més et fan aprendre i millor es recorden dels estudis primaris i secundaris. Per això us anime a fer alguna eixida relacionada amb el grec i el llatí, que de llocs no ens en mancaran, i si pot ésser, combinada amb altres aspectes culturals, o les belleses paisatgístiques, naturals i urbanes. Millor encara si és a llocs no massa llunyans, però que segurament l'alumnat no coneixerà des del punt de vista històric.
Jo us propose la visita a Elx. Moltíssimes coses s'hi poden visitar i s'hi poden fer. Molts aspectes es poden treballar a classe: les inscripcions romanes de la plaça de Baix (la plaça i Baix, tal i com s'hi pronuncia tradicionalment) que es poden trobar al CIL, les inscripcions llatines a l'església de Santa Maria, on d'aquí a no res ja tindrem, de bell nou com cada any, les representacions de la Festa o Misteri d'Elx, les pintures amb frases bíbliques i vides de sants del convent barroc de sant Josep, el museu arqueològic, amb peces romanes i ibèriques de molta qualitat, el jaciment de l'Alcúdia, on es va trobar la vella dama... Per la vessant clàssica, l'antiga Colonia Iulia Illice Augusta té moltíssim per oferir-nos, i una cosa ben important: es pot combinar amb construccions musulmanes, renaixentistes i barroques molt vistoses, com ara els Banys Àrabs o la Calaforra, i edificacions tradicionals encara ben conservades i agradables, com els Xorrets al parc municipal. I el millor de tot: un paisatge d'horts de palmeres tradicionals, mesclat amb el centre urbà i embolicant-lo, que és alhora una curiositat i una meravella, miraculosament ben conservada, davant del creixement enorme d'aquesta petita metròpoli valenciana del sud. L'oferta d'oci i gastronòmica també és molt variada.
Elx és això i moltes altres coses. Però no vull semblar ara una guia de turisme. Tinc debilitat per aquest poble. Més endavant us mostraré més coses que, com a docents de clàssiques, hi podeu organitzar. Avui vull comentar només un lloc especial per a mi, però que queda ben fora dels circuits de visita ordinaris. Al bell mig del Camp d'Elx, pel rodal anomenat Puçol, hi ha el camí de la Pedra Escrita. Així el batejaren els llauradors vells d'Elx. És ben prop del que la gent gran de Crevillent coneix com a el Bosquet, un oasi de palmeres i arbres de tota mena de la zona, i ben a la vora de la llaguna del Fondo, un paratge natural de primera importància per a les aus. El camí de la Pedra Escrita forma part de l'entramat de camins rurals que, en formació radial, gairebé de teranyina, comuniquen l'extens i meravellós Camp d'Elx (endefora) amb la petita ciutat (el poble); un camp d'Elx que, segons els arqueòlegs, conserva ben clares encara les restes de l'antiga centuriació que es va fer per als veterans romans.
El camí de la Pedra Escrita no té gran cosa per oferir: només un gran pedrot (un llosco o un bolo, com en diríem a Crevillent, una mica per reforçar la connotació de grandària i tosquedat) amb algunes lletres encara visibles d'una inscripció romana gairebé esborrada per complet. Entre elles encara es pot llegir, misteriosa i clara, evocadora i eloqüent, AQV(A). Això per a mi ja és prou. Restes d'una antiga conducció o alguna mena d'embassament, restes que el temps i l'oblit ha fet pols. Sic transit gloria mundi, romans, ben bé que ho podeu dir vosaltres.
Allà per l'any 1994 una alumna, crec recordar, d'Elx, em va donar la primera notícia, i allà hi vaig anar per primera volta, amb un company historiador amb qui feia els cursets de doctorat. Em sembla recordar que algú de la zona deia que li atribuïen a Hèrcules haber-la llançada tan lluny, des de la serra, al bell mig d'un lloc com aquest, d'al·luvió, cobert del fang de mil riuades, on abans hi havia un estuari enorme i on no es troben de pedres, i encara menys tan grans. Gairebé ningú no la visita, tret de mi i de persones amb interés per la història o arqueologia que jo hi he dut. Com a mínim jo no hi he vist mai ningú. M'imagine els vells llauradors elxans, passant a la vora, de camí o de tornada de les seues feines, en carro o amb l'ase i les aiguaeres (sària), mirant-la potser de reüll, amb la reverència per les coses que sabem que són molt molt velles i que no entenem; amb la reverència per la lletra escrita. Pel vell llatí indesxifrable i rovellat, però amb l'aura encara del prestigi. Una pedra amb lletres gastades els feu donar nom a tot un camí.
Solitària sempre, roman impassible al pas del temps, descontextualitzada per complet, entre un meravellós camp de palmeres i un saladar gairebé immens. I segurament ahí estarà, molt de temps després que nosaltres ja no hi siguem. La Pedra Escrita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada