In illo tempore: aquells llibres, aquelles classes de llatí.

Feia temps que em venia de gust escriure unes notes sobre els manuals vells de grec i de llatí que trobem als posts i calaixos de moltes cases antigues. És una afició meua, col·leccionar-los i fer-ne servir el material, en especial els texts adaptats, que acostumen a estar molt ben fets. Abans d'estudiar llatí a l'institut ja em cridaven l'atenció, entre molts altres llibres vells de l'escola i del batxillerat dels meus oncles, amuntegats en un armari empotrat amb portes de fusta verda, vidre i cortinetes, en una habitacioneta de la casa dels avis.

Fa ben poc he adquirit per internet un llibret escolar de l'any 1949, Clásicos simplificados. Nepote, César, Curcio, del pare jesuïta Rufo Mendizábal. És un recull de texts d'aquests autors, però retocats per a fer-los més senzills i acompanyat d'un vocabulari i algunes estampes petites de mapes i batalles. Em va cridar l'atenció que estava "il·lustrat", per, segurament, el seu primer amo, un xicon que signava Rodríguez i que posava com a data el curs 1956-1957. Em va fer gràcia el dibuixet, em va recordar els meus temps d'estudiant: jo era també un decorador de llibres de text.

Allò que no m'esperava era tot la resta que aquell xicot havia escrit dintre del llibret. Quan el vaig tenir a les mans i el vaig obrir, em cruixia de riure. Aquí teníem una persona de feia mig segle a qui el llatí de 4rt de batxillerat, i aquest llibret en concret, l'havien fet fer el camí del calvari. No res deia del mestre enlloc (no crec que volguera exposar-se a un càstig), que segurament va tenir bona part en aquest pas, però es va escudellar bé amb el llibret i el seu autor. Els missatges i gargots eren per tot el llibre, i, tot i alguna errada ortogràfica, eren ben gracioses i ocurrents, molt més, n'estic segur, del que es podria esperar del que seria la mitjana actual d'un alumne de la mateixa edat; i sense grolleries. Això les fa més gracioses i testimoni d'una època que sembla ja remota. Quin panxó de riure, llegiu-les:

El nº 1 de los tiranos para los estudiantes de 4º es P. RUFO MENDIZABAL, S. J.  Y que poco amor propio tienes Rufito.

P. RUFO MENDIZABAL, S. J.  La perdición de los estudiantes.

SI EN CASO DE INCENDIO, ALGUIEN SE ENCUENTRA ESTE LIBRO SIRVASE TIRARLO A LAS LLAMAS.

¡VIRRIA! ¡Que bocadillo me podía haber comido con lo que costó este virrioso libro! Se me hace la boca agua.

¡Quién sería el inventor del latín! Uh. algun tirano de los gordos! ¡Maldito latín! 

ESTE LIBRO ES EL MÁS ASQUEROSO DE TODO EL BACHILLERATO

Ña ques grande eh? Tener que aprender esta asquerosidad de memoria? ¡No hay derecho!¡ni que nos fueramos a meter curas!

Magis dificilis est hic libris. Tostón mayusculo.

¡Que dificil es esto! No hay derecho a (que) tengamos que aprender esto de memoria.

En la historia solo se estudian diez tiranos para con los cristianos. En latin hay otro que no es menos que aquellos, y es Rufo Mendizabal. ¡menudo tirano! Y que sea capaz de hacer esto un hombre que anteriormente haya estudiado. Tiene que ser venganza.

Rufito eres un hobre sin amor propio ¡Asesino! Si me catean por ti......

Vaya librito tan chiquito y tan matón 1)
1) Lo más natural, el veneno se vende en pequeños frascos.

Ni la más remota idea de latín.

Estando Nerón un dia en su (?) discurriendo un suplicio para la humanidad
ocurriosele de pronto que estudiaran el latin como instrumento de maldad
Recurrieron a su (A veure si em podeu ajudar a llegir el que segueix en l'original)
... o poco mas y repartiendo calabazas a (?)
a unos pobres estudiantes de mi edad.
(I segueix un xotis amb la lletra canviada:)
Latin Latin Latin
pasamos los veranos mal por ti
por el tostón de tus declinaciones
y tantas traducciones que nos hacen discurrir
por el toston de tus declinaciones
y tantas traducciones que nos hacen discurrir
Latin.

I la traca final:

QUANTOS SUDORES PARA COMPRARLO
LIBRO COCHINO
Asqueroso, marrano, sinverguenza, mataestudiantes, inutil, cerdo, tocino, raquítico.
Mal empleado papel. Ya podian aver hecho "cheques" en vez de este libro, y hubieran ganado más que así.
Este libro no lo entiende ni "Rufito" "Asquerosito".

Aquí us deixe les pàgines originals escanejades.

Potser sembla una simple curiositat, però també el testimoni d'una època. Són aquella mena de coses que et fan comprendre molt més una cultura que tot un monument  de pedra duradora; aquelles coses que els arqueòlegs d'una Pompeia futura gojarien de trobar-s'hi. I també és gairebé un epitafi modest de l'antiga supremacia dels nostres estudis de llatí a les escoles. Així que, deixant a una banda els aspectes anecdòtics, curiosos i graciosos, aquestes protestes silencioses que ens criden des de dins d'un llibret d'una època morta i remorta, em fan reflexionar sobre moltes coses.

Pense en la decadència dels nostres estudis i el paper que els i les docents tenim en el seu redreçament, en fer que l'alumnat s'hi interesse, de bell nou i des d'un punt de vista més modern. M'imagine el pobre Rodríguez (segurament no massa bon estudiant) sentint-se martiritzat per les hores, que li devien semblar llarguíssimes i tedioses, d'estudi del llatí, segurament amb mètodes molt poc engrescadors a les aules. Aquestes hores li devien semblar eternitats, i l'esforç, un dels treballs d'Hèrcules. Pobret. Clar que és una assignatura que s'ha d'explicar amb rigor i necessita llargues hores d'estudi, de pràctica i de molta concentració. Però de ben segur que el nostre estudiant dels anys 1950 ja ho tenia (i ho patia) tot això i possiblement no li va servir de gran cosa, perquè no ho païa bé, mentre que també estic segur que, entre els seus companys de classe, n'hi hauria d'altres, segurament ben pocs (aquells "empollons") que amb el mateix xalarien de valent. Dels uns i dels altres sempre n'hi ha hagut.

Avui podem tenir exactament aquests dos extrems, però hem de procurar evitar que algú odie el llatí tant com manifestava aquest estudiant. I de segur que ja ho procurem. També m'hagués agradat conéixer el professor del pobret Rodríguez, que m'imagine amb una sotana ben negra i ben llarga i una vara també ben llarga. Un d'aquells professors que farien odiar el llatí. Una volta, quan estudiava, un home em va dir que els professors de llatí eren als que més mania se'ls prenia; de segur que molts també van ésser molt estimats. I ara no tenim cap altra opció. No hi ha dubte que tots els docents de clàssiques a l'hora d'ara, ben vocacionals, no com abans, podem fer que els nostres alumnes omplen els seus llibres i apunts amb floretes i no amb renecs.

I un pensament final. Potser l'honorable Boi (si no sabeu de qui parle, llegiu el meu article anterior), conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, també tindrà amagat en algun raconet polsós de la casa dels pares un llibret de llatí ple d'improperis. Si no fos que aquest llibre d'en Mendizábal sembla haver vingut de Navarra, que és una mica anterior a l'honorable i que ja va signat per un altre... m'hagués pensat que havia estat d'ell. Així bona part de´la causa misteriosa de les seues paraules arcanes contra la Filologia Clàssica hagués quedat al descobert. Salutacions, honorable Boi. Espere que no us hagueren fet patir massa amb el llatí. Molt bona nit.