Odysseús torna a Itháke

In illo tempore: aquells llibres, aquelles classes de llatí.

2011-07-12T12:51:00.000-07:00

Feia temps que em venia de gust escriure unes notes sobre els manuals vells de grec i de llatí que trobem als posts i calaixos de moltes cases antigues. És una afició meua, col·leccionar-los i fer-ne servir el material, en especial els texts adaptats, que acostumen a estar molt ben fets. Abans d'estudiar llatí a l'institut ja em cridaven l'atenció, entre molts altres llibres vells de l'escola i del batxillerat dels meus oncles, amuntegats en un armari empotrat amb portes de fusta verda, vidre i cortinetes, en una habitacioneta de la casa dels avis.

Fa ben poc he adquirit per internet un llibret escolar de l'any 1949, Clásicos simplificados. Nepote, César, Curcio, del pare jesuïta Rufo Mendizábal. És un recull de texts d'aquests autors, però retocats per a fer-los més senzills i acompanyat d'un vocabulari i algunes estampes petites de mapes i batalles. Em va cridar l'atenció que estava "il·lustrat", per, segurament, el seu primer amo, un xicon que signava Rodríguez i que posava com a data el curs 1956-1957. Em va fer gràcia el dibuixet, em va recordar els meus temps d'estudiant: jo era també un decorador de llibres de text.

Allò que no m'esperava era tot la resta que aquell xicot havia escrit dintre del llibret. Quan el vaig tenir a les mans i el vaig obrir, em cruixia de riure. Aquí teníem una persona de feia mig segle a qui el llatí de 4rt de batxillerat, i aquest llibret en concret, l'havien fet fer el camí del calvari. No res deia del mestre enlloc (no crec que volguera exposar-se a un càstig), que segurament va tenir bona part en aquest pas, però es va escudellar bé amb el llibret i el seu autor. Els missatges i gargots eren per tot el llibre, i, tot i alguna errada ortogràfica, eren ben gracioses i ocurrents, molt més, n'estic segur, del que es podria esperar del que seria la mitjana actual d'un alumne de la mateixa edat; i sense grolleries. Això les fa més gracioses i testimoni d'una època que sembla ja remota. Quin panxó de riure, llegiu-les:

El nº 1 de los tiranos para los estudiantes de 4º es P. RUFO MENDIZABAL, S. J. Y que poco amor propio tienes Rufito.

P. RUFO MENDIZABAL, S. J. La perdición de los estudiantes.

SI EN CASO DE INCENDIO, ALGUIEN SE ENCUENTRA ESTE LIBRO SIRVASE TIRARLO A LAS LLAMAS.

¡VIRRIA! ¡Que bocadillo me podía haber comido con lo que costó este virrioso libro! Se me hace la boca agua.

¡Quién sería el inventor del latín! Uh. algun tirano de los gordos! ¡Maldito latín!

ESTE LIBRO ES EL MÁS ASQUEROSO DE TODO EL BACHILLERATO

Ña ques grande eh? Tener que aprender esta asquerosidad de memoria? ¡No hay derecho!¡ni que nos fueramos a meter curas!

Magis dificilis est hic libris. Tostón mayusculo.

¡Que dificil es esto! No hay derecho a (que) tengamos que aprender esto de memoria.

En la historia solo se estudian diez tiranos para con los cristianos. En latin hay otro que no es menos que aquellos, y es Rufo Mendizabal. ¡menudo tirano! Y que sea capaz de hacer esto un hombre que anteriormente haya estudiado. Tiene que ser venganza.

Rufito eres un hobre sin amor propio ¡Asesino! Si me catean por ti......

Vaya librito tan chiquito y tan matón 1)
1) Lo más natural, el veneno se vende en pequeños frascos.

Ni la más remota idea de latín.

Estando Nerón un dia en su (?) discurriendo un suplicio para la humanidad
ocurriosele de pronto que estudiaran el latin como instrumento de maldad
Recurrieron a su (A veure si em podeu ajudar a llegir el que segueix en l'original)
... o poco mas y repartiendo calabazas a (?)
a unos pobres estudiantes de mi edad.
(I segueix un xotis amb la lletra canviada:)
Latin Latin Latin
pasamos los veranos mal por ti
por el tostón de tus declinaciones
y tantas traducciones que nos hacen discurrir
por el toston de tus declinaciones
y tantas traducciones que nos hacen discurrir
Latin.

I la traca final:

QUANTOS SUDORES PARA COMPRARLO
LIBRO COCHINO
Asqueroso, marrano, sinverguenza, mataestudiantes, inutil, cerdo, tocino, raquítico.
Mal empleado papel. Ya podian aver hecho "cheques" en vez de este libro, y hubieran ganado más que así.
Este libro no lo entiende ni "Rufito" "Asquerosito".

Aquí us deixe les pàgines originals escanejades.

Potser sembla una simple curiositat, però també el testimoni d'una època. Són aquella mena de coses que et fan comprendre molt més una cultura que tot un monument de pedra duradora; aquelles coses que els arqueòlegs d'una Pompeia futura gojarien de trobar-s'hi. I també és gairebé un epitafi modest de l'antiga supremacia dels nostres estudis de llatí a les escoles. Així que, deixant a una banda els aspectes anecdòtics, curiosos i graciosos, aquestes protestes silencioses que ens criden des de dins d'un llibret d'una època morta i remorta, em fan reflexionar sobre moltes coses.

Pense en la decadència dels nostres estudis i el paper que els i les docents tenim en el seu redreçament, en fer que l'alumnat s'hi interesse, de bell nou i des d'un punt de vista més modern. M'imagine el pobre Rodríguez (segurament no massa bon estudiant) sentint-se martiritzat per les hores, que li devien semblar llarguíssimes i tedioses, d'estudi del llatí, segurament amb mètodes molt poc engrescadors a les aules. Aquestes hores li devien semblar eternitats, i l'esforç, un dels treballs d'Hèrcules. Pobret. Clar que és una assignatura que s'ha d'explicar amb rigor i necessita llargues hores d'estudi, de pràctica i de molta concentració. Però de ben segur que el nostre estudiant dels anys 1950 ja ho tenia (i ho patia) tot això i possiblement no li va servir de gran cosa, perquè no ho païa bé, mentre que també estic segur que, entre els seus companys de classe, n'hi hauria d'altres, segurament ben pocs (aquells "empollons") que amb el mateix xalarien de valent. Dels uns i dels altres sempre n'hi ha hagut.

Avui podem tenir exactament aquests dos extrems, però hem de procurar evitar que algú odie el llatí tant com manifestava aquest estudiant. I de segur que ja ho procurem. També m'hagués agradat conéixer el professor del pobret Rodríguez, que m'imagine amb una sotana ben negra i ben llarga i una vara també ben llarga. Un d'aquells professors que farien odiar el llatí. Una volta, quan estudiava, un home em va dir que els professors de llatí eren als que més mania se'ls prenia; de segur que molts també van ésser molt estimats. I ara no tenim cap altra opció. No hi ha dubte que tots els docents de clàssiques a l'hora d'ara, ben vocacionals, no com abans, podem fer que els nostres alumnes omplen els seus llibres i apunts amb floretes i no amb renecs.

I un pensament final. Potser l'honorable Boi (si no sabeu de qui parle, llegiu el meu article anterior), conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, també tindrà amagat en algun raconet polsós de la casa dels pares un llibret de llatí ple d'improperis. Si no fos que aquest llibre d'en Mendizábal sembla haver vingut de Navarra, que és una mica anterior a l'honorable i que ja va signat per un altre... m'hagués pensat que havia estat d'ell. Així bona part de´la causa misteriosa de les seues paraules arcanes contra la Filologia Clàssica hagués quedat al descobert. Salutacions, honorable Boi. Espere que no us hagueren fet patir massa amb el llatí. Molt bona nit.

L'Elx romà. El camí de la Pedra Escrita

2011-07-11T20:47:00.000-07:00

Les belleses i la història del nostre territori, del nostre país, som nosaltres els primers que les hauríem de conéixer i fer-les servir a les nostres classes, per tal d'engrescar l'alumnat i animar-lo a resseguir el camí de les humanitats, o com a mínim, a valorar-les i a respectar-les. Que no arriben a poder pensar que han aterrat aquí de sobte amb els seus equipaments informàtics i audiovisuals de tota mena, i que dues generacions abans només hi havia persones primitives. Que hi havia tot un món molt abans que elles i ells hi arribaren.

Confesse que sóc el primer a qui organitzar una excursió em fa mandra. Però, ni que siga una volta a l'any és ben profitós per a l'alumnat i és una de les coses que més et fan aprendre i millor es recorden dels estudis primaris i secundaris. Per això us anime a fer alguna eixida relacionada amb el grec i el llatí, que de llocs no ens en mancaran, i si pot ésser, combinada amb altres aspectes culturals, o les belleses paisatgístiques, naturals i urbanes. Millor encara si és a llocs no massa llunyans, però que segurament l'alumnat no coneixerà des del punt de vista històric.

Jo us propose la visita a Elx. Moltíssimes coses s'hi poden visitar i s'hi poden fer. Molts aspectes es poden treballar a classe: les inscripcions romanes de la plaça de Baix (la plaça i Baix, tal i com s'hi pronuncia tradicionalment) que es poden trobar al CIL, les inscripcions llatines a l'església de Santa Maria, on d'aquí a no res ja tindrem, de bell nou com cada any, les representacions de la Festa o Misteri d'Elx, les pintures amb frases bíbliques i vides de sants del convent barroc de sant Josep, el museu arqueològic, amb peces romanes i ibèriques de molta qualitat, el jaciment de l'Alcúdia, on es va trobar la vella dama... Per la vessant clàssica, l'antiga Colonia Iulia Illice Augusta té moltíssim per oferir-nos, i una cosa ben important: es pot combinar amb construccions musulmanes, renaixentistes i barroques molt vistoses, com ara els Banys Àrabs o la Calaforra, i edificacions tradicionals encara ben conservades i agradables, com els Xorrets al parc municipal. I el millor de tot: un paisatge d'horts de palmeres tradicionals, mesclat amb el centre urbà i embolicant-lo, que és alhora una curiositat i una meravella, miraculosament ben conservada, davant del creixement enorme d'aquesta petita metròpoli valenciana del sud. L'oferta d'oci i gastronòmica també és molt variada.

Elx és això i moltes altres coses. Però no vull semblar ara una guia de turisme. Tinc debilitat per aquest poble. Més endavant us mostraré més coses que, com a docents de clàssiques, hi podeu organitzar. Avui vull comentar només un lloc especial per a mi, però que queda ben fora dels circuits de visita ordinaris. Al bell mig del Camp d'Elx, pel rodal anomenat Puçol, hi ha el camí de la Pedra Escrita. Així el batejaren els llauradors vells d'Elx. És ben prop del que la gent gran de Crevillent coneix com a el Bosquet, un oasi de palmeres i arbres de tota mena de la zona, i ben a la vora de la llaguna del Fondo, un paratge natural de primera importància per a les aus. El camí de la Pedra Escrita forma part de l'entramat de camins rurals que, en formació radial, gairebé de teranyina, comuniquen l'extens i meravellós Camp d'Elx (endefora) amb la petita ciutat (el poble); un camp d'Elx que, segons els arqueòlegs, conserva ben clares encara les restes de l'antiga centuriació que es va fer per als veterans romans.

El camí de la Pedra Escrita no té gran cosa per oferir: només un gran pedrot (un llosco o un bolo, com en diríem a Crevillent, una mica per reforçar la connotació de grandària i tosquedat) amb algunes lletres encara visibles d'una inscripció romana gairebé esborrada per complet. Entre elles encara es pot llegir, misteriosa i clara, evocadora i eloqüent, AQV(A). Això per a mi ja és prou. Restes d'una antiga conducció o alguna mena d'embassament, restes que el temps i l'oblit ha fet pols. Sic transit gloria mundi, romans, ben bé que ho podeu dir vosaltres.

Allà per l'any 1994 una alumna, crec recordar, d'Elx, em va donar la primera notícia, i allà hi vaig anar per primera volta, amb un company historiador amb qui feia els cursets de doctorat. Em sembla recordar que algú de la zona deia que li atribuïen a Hèrcules haber-la llançada tan lluny, des de la serra, al bell mig d'un lloc com aquest, d'al·luvió, cobert del fang de mil riuades, on abans hi havia un estuari enorme i on no es troben de pedres, i encara menys tan grans. Gairebé ningú no la visita, tret de mi i de persones amb interés per la història o arqueologia que jo hi he dut. Com a mínim jo no hi he vist mai ningú. M'imagine els vells llauradors elxans, passant a la vora, de camí o de tornada de les seues feines, en carro o amb l'ase i les aiguaeres (sària), mirant-la potser de reüll, amb la reverència per les coses que sabem que són molt molt velles i que no entenem; amb la reverència per la lletra escrita. Pel vell llatí indesxifrable i rovellat, però amb l'aura encara del prestigi. Una pedra amb lletres gastades els feu donar nom a tot un camí.

Solitària sempre, roman impassible al pas del temps, descontextualitzada per complet, entre un meravellós camp de palmeres i un saladar gairebé immens. I segurament ahí estarà, molt de temps després que nosaltres ja no hi siguem. La Pedra Escrita.

Si vol estudiar Filologia Clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè.

2011-07-04T15:38:00.000-07:00

Lapidària, la frase, digna d'ésser escrita amb lletres cisellades en marbre blanc i pintades de roig, o potser en una lletra de canvi grogosa, amb tinta xinesa negra. L'autor de la cita? L'honorable senyor conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya, En Boi Ruiz i García, doctor en Medicina i Cirurgia. Que gran sou, doctíssim, ocurrentíssim i eminentíssim senyor! Els pobres ignorants de la realitat pràctica de la vida us reverenciem, perquè ens obriu els ulls: les nostres míseres carreretes d'humanitats no són res al costat de coses utilíssimes, com ara, la gestió dels diners dels hospitals o d'altres coses semblants que produeixen diners i beneficis per a ¿tots?

Una de cal, una d'arena. Clar, Catalunya, que ha produït coses tan insignificants i tan poc productives, com són ara, jo qué sé, per esmentar-ne alguna, la literatura humanística del segle XV, amb autors com Bernat Metge (sense oblidar, és clar, la seua extensió en la resta de territoris habitats per catalans a la Corona d'Aragó), la col·lecció de traduccions de clàssics gracollatins de començaments del segle XIX (la de la fundació Bernat Metge), que no té cap llengua amb l'estatus de la nostra, o la traducció de l'Odissea d'en Carles Riba, poeta i professor de grec clàssic, potser una de les millors que s'hagen publicat; traductor també d'en Kavafis, d'aquell poema que comença "quan surts per fer el viatge cap a Itaca", que canta en Lluís Llach i la gent entona ací i allà amb llàgrimes als ulls. Potser és que l’honorable Boi és dur com el bronze i no s’emociona mai; potser Medusa li va petrificar el cor.

Qué estrany, que l'honorable conseller no el coneguérem massa (jo, al menys, no en sabia res, d'aquesta eminència) abans d'aquestes paraules tan agradables i assenyades. Potser que, per tal que ens emocione més encara, caldrà que algú li faça un gran retrat contant diners, a l'estil de El canvista i la dona, d'en Quentin Matsys, o d'en Marinus van Reymerswaele. Ah, i que el pintor siga un economista, si és possible gestor d'alguna institució lucrativa, no un pintamones malatrapissat improductiu. Així l'honrable passarà a la posteritat per alguna cosa més que les seues frases belles.

Que us emociona a vós, honorable conseller? Qué fa plorar la vostra ànima? Una òpera de Puccini? Una ària de Verdi cantada pel Pavarotti? La Callas cantant Casta diva? Sentir la remor de les onades a la vora de la mar? El Virolai entonat dintre del monestir de Montserrat? Llegir l'Atlàntida d'en Verdaguer? La Cançó Nadalenca d'en Dickens en anglés o traduïda per en Josep Carner? Segurament no ho encertem, honorable conseller, i hauríem de colombrar que el que de veritat us engresca és pensar en comptar diners, en una cambra solitària, com el vell Ebenezer Scrooge, i de tan en tant exclamar falòrnies!, com en aquesta ocasió que ens ocupa, davant de l'estupidesa d'alguns éssers humans, que es deixen dur per les emocions i pensen que poden ser bones i importants bajocades sense cap valor de mercat.

La qüestió és la següent. La frase va ésser pronunciada a començaments del mes de març, quan persones com l'honorable Boi estan en plena activitat i nosaltres, docents, estem només amatents a la nostra feina tan poc profitosa, capficats en classes, tutories i bajanades com ara ensenyar coses inútils, per plaer, a les xiquetes i xiquets. Ens agafen amb la guàrdia baixada, sense temps per a respondre a paraules de savis excelsos que manent molt, capficats com som en el treball, la família i la feina de casa. Crec que no us heu de perdre cap de les frases i idees de l'honorable Boi Ruiz sobre el seu camp de treball, la gestió sanitària: cerqueu les paraules d'aquest home per internet. Aquesta, però, no és la qüestió que aquí tractarem, sinó les incursions de l'honorable en un terreny que no és el seu i que sembla menysprear profundament, i les paraules que deixa anar com si tal cosa, segurament per a fer l'aparença que és un gran tecnòcrata i que té la vara de Moisés per arreglar els terribles problemes econòmics del país.

I com que, sempre hi ha algú més humil per a aixafar i per carregar-li les culpes, l'honorable Boi Ruiz no parla de bancs, d'hipotèques, d'urbanisme desfermat, d'especulació innoble, ni de gestions mal gestionades,ni de tota la patuleia que ens ha dut a aquesta situació miserable. No. Ara cal adobar-ho, i cal que paguen els qui menys han de pagar, com ara els malalts dels hospitals, però, per desviar l'atenció, perquè la gent gire la vista i tinga el boc expiatori, no cal anar massa lluny: aquests improductius d'humanitats, mireu-los, que poc que aporten. I en concret, no us perdeu els de Filologia Clàssica: qui són aquests? Ahí, xuplant del pot. I els estudiants d'aquestes matèries leproses, el llatí i el grec clàssic, si ho volen fer això d'estudiar, que s'ho paguen: aquests pàries, per què han de tenir els mateixos drets que la resta?

Les paraules de l'honorable Boi les va recollir el dia 7 de març de 2011, el diari Ara. cat. Supose que molts ja les coneixeu, però si no, vet aquí les perles: "el que no pot ser és que la universitat formi gent amb diners públics, com filòlegs clàssics, que no podran anar al mercat" i "si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Nyas coca! que diem al meu poble. Mirabile dictu! Qué no inventaran les persones per ofendre i fer plorar el cor de les altres persones. Qué no diran per sentir-se superiors al damunt del seu pedestal d'or a la resta dels mortals. Homo homini lupus.

Vaja, m'he quedat antiquat, pero pensava que les matricules encara costaven una pasta i els llibres els pagava l'interessat o interessada. Deu ésser un gast insuportable, aquestes facultats de segona mena, on només s'aprenen coses inútils i menyspreables, que fan brollar del clos de les dents de l'honorable Boi aquest menypreu tan viu i raonable, no? Ara em sembla sentir la veu d'aquell típic professor de ciències, normalment de química o matemàtiques, que sempre repeteix els mateixos comentaris als alumnes de lletres, sobre la seua incapacitat intel·lectual, i als de ciències, sobre la seua superioritat; ja ho crec que n'hi ha, d'aquest color: fan la mateixa feina que tu, professor d'humanitats (exclosos els d'anglés, que és llengua del poder, segur que amb ells no es fiquen), cobren igual que tu, tenen els mateixos privilegis i obligacions, però es creuen que els déus els han besat el cul.

No recorde jo haver estudiat només per plaer. Recorde, això sí, que el que estudiava m'agradava molt i que al meu cap hi havia la il·lusió de la docència. Recorde haver pencat molt i tenir sempre al cap la preocupació de si després tindria treball. I la preocupació que gent despietada, ignorant i insensible retallara al màxim la possibilitat de desbellussar-se de les meues estimades llengües clàssiques. I també recorde molts companys i amics, veritables apassionats, estudiant amb il·lusió, per plaer també, carreres com el dret, la biologia, la química, la història, la medicina, magisteri... Molts segurament no han tingut la sort d'estudiar una cosa amb passió i voler comunicar-la. No crec que siga un pecat que allò que estudies, a sobre t'agrade. Segurament ho és per a alguns que han estudiat només perquè havien de fer una carrera, i segur que havia d'ésser una que donés prestigi i diners. Potser és un pecat per a qui ha estudiat una carrera bellíssima i, en comptes d'aprofundir en ella, de practicar-la, d'investigar-hi en benefici dels malalts, s'ha dedicat a la també noble tasca del mercader i els dinerets, no ho sé. Potser les emocions que nosaltres, els de clàssiques, sentim estudiant i transmetent coneixements han de semblar pecat per als qui pequen d'enveja del paradís perdut. Qué sé jo.

En fi, jo crec, segurament igual que vosaltres, professors de llatí i grec clàssic, que vaig estudiar coses bones, dignes de respecte i útils, per a mi i per a la resta, que m'han ajudat en la vida i la feina. Sobretot dignes de respecte, respecte pels nostres estudis i respecte pels qui els transmetem, el respecte que algú, fins i tot ben respectable, ens nega. Que hem tingut centenars d'alumnes i els hem ensenyat coses bones, serioses, profundes, útils; els hem ajudat a créixer, aprendre, saber, madurar, reflexionar, ésser persones, fins i tot a alguns a gaudir molt, molt, molt. Que molts d'ells han fet carreretes, humils potser segons el punt de vista de l'honorable conseller, però que els han proporcionat cultura i feina. Però clar, aquestes coses no es mesuren amb bitllets de banc. De totes maneres, com a mínim a nosaltres, professors, el grec i el llatí ens han donat un mos de pa cada dia per nosaltres i els fills, i ens han servit per a comprar una habitança, un vehicle i les vacances nostres de cada any. Però potser el que de veritat ens mereixem és anar a demanar a la porta d'una església o a l'escala d'un aparcament.; això sí, en caure malaltes o malalts, a un hospital, però el menjar l'haurem de pagar, ja ho crec.

M’agradarà veure com l’honorable Boi atura la crisi amb mesures com la insinuada: que quatre pobres pelacanyes hagen de pagar pel luxe tan gran de la cultura inútil. Clar que ell és savi i sabrà fer-ho. També m’agradaria saber per qué parla de temes que no són responsabilitat de la seua conselleria. Però sobretot m’agradaria saber per què s’ensanya amb els de clàssiques. Potser és que ens considera el súmmum de la inutilitat. També podria ésser que el seu menyspreu contra nosaltres el duga a pensar que som incapaços de qualsevol mena de resposta i que fins i tot nosaltres hauríem d'estar d'acord amb el que ell considera grans obvietats. O, si el nostre pensament ens permet d'ésser una miqueta menys severs, podríem pensar que, encara que la relliscada ja és grossa per se, potser inconscientment o conscient, només parla de nosaltres perquè de les altres carreres d’humanitats hi ha, generalment, més gent, i seria més obvi que algú s’ofengués i es perderen més votants. Ja sabeu, professors i professores de clàssiques, no sou considerats ni com a possibles votants; de segur que molts haureu votat el seu partit, com a qualsevol altre, però aquesta no us l’esperàveu, eh? És que entre els votants dels seu partit eren tots exclusivament de carreres productives, que participen ara del mercat? (quines són aquestes, per cert?).

Per cert, un grapadet més de preguntats, dels molts que em fa plantejar aquesta deliciosa separació entre els que entren dintre del mercat i els que no: els dinerets que guanyem com a docents els de Filologia Clàssica, ¿és que valen menys que els d'altres docents? Si ens comprem roba, aliments, llibres, si passem uns dies a un hotelet, si paguem una hipoteca, si anem a sopar o dinar fora de casa (a un lloc acceptable però no gaire car, això sí), si regalem una rosa, si hem de reparar el cotxe, la televisió, si hem de comprar material informàtic, si ens permetem en ocasions algun petit luxe, com ara, comprar una joia... ¿aquests diners no menegen també l'economia, com la d'altres treballadors de l'àmbit que siga? Perquè, clar, una de les poques oportunitats de rendibilitzar la nostra carrera és la docència. I els altres funcionaris docents, qué? Jo crec que si els meus diners no valen, si jo, professor de grec i llatí, vosaltres, docents de grec i llatí, impartiu classes a un institut i se'ns diu que no entrem dins el mercat, ¿qué hem de dir dels llicenciats en història, filologies diverses, magisteri o el que siga? ¿I els docents de matèries científiques, com ara la biologia, la geologia, la química? Tots aquests, ¿és que van en un sac diferent del nostre, tot i tenir la mateixa feina? Quedeu-vos a casa, docents de clàssiques, esfumeu-vos, els vostres diners no valen. No compreu res a ningú, sigueu autosuficients, feu-vos amb un hortet, millor per herència, i crieu-hi animals i conreeu la terra per autoabastir-vos i procureu no aportar ni un cèntim a la societat de mercat que, se'ns diu, no està feta per vosaltres. Que caiga Roma de bell nou, que s'enfonsen les ciutats: torneu al camp i que a la resta se'ls emporten els dimonis, però no els regaleu els vostres diners. No valeu ni per a votar ni per a consumir: no us agrairan els vostres vots (aquells que hàgeu votat el partit d'aquest honorable, clar) ni els vostres diners. I, total, després de vosaltres, segurament vindran al darrere la resta de docents d'humanitats, tret d'allò que consideren útil (potser algunes llengües de poder internacional, però sempre en la vessant pràctica, alerta! Prohibida la poesia i l'emoció) persones tan sàvies com aquesta. A fer-se fotre tot plegat, i disculpeu-me l'expressió, que m'estic calfant una miqueta.

Però és que el comentari de l'honorable Boi passa de mida, per Júpiter: Marededéu Senyor! Perquè ens odieu tant, honorable? Perquè ens teniu tan poc de respecte? O, mireu-vos-ho pel cantó més pràctic, honorable, ¿perquè us importen tan poquet els nostres vots? ¿Qué pensaran de vós els professors i estudiants de clàssiques, aquests éssers out of the market, que hagen votat el vostre partit, honorable? Qué us hem fet? Quid feci tibi? Aut in quo contristaui te?

¿Potser vau suspendre el llatí a l’institut? ¿Potser el vostre cervell privilegiat no podia capir aquesta matèria? ¿Potser la seua inutilitat ja aleshores us feia indignar? ¿Potser és només una petita indigestió de terminologia científica grecollatina per culpa dels manuals universitaris? No ho crec pas, de vós. Deu ésser alguna cosa molt més profunda, sense dubte atiada per algun d’aquests tòpics uox populi que es comenten en alguns cercles, sobre la utilitat d’açò o d’allò, des de fa molts anys; això no és nou. Déu ésser la fragilitat del nostre col·lectiu, que el fa presa fàcil i carnús de rapinyaires. Qui podria ésser tan agosarat com per a atrevir-se a endevinar qué li passa per la ment a aquesta mena d'Atlants de la gestió pública, que semblen haver-se cregut que sostenen tot sols el país damunt els seus muscles.

Però potser també el que passa és que a l'honorable Boi li agafa el pensament que li ha d'escaure prou bé el dicurset del vell Scrooge al seu nebot, llevant-li, potser, les referències al Nadal, que a les dates que estem no queden bé. Qui sap si a la seua animeta no li vindria bé la visita de tres fantasmes benefactors.

L'honorable conseller va estudiar Medicina. Era per a beneficiar la humanitat, no? Per pur altruisme, de ben segur. Ja me l'imagine, pensant a tothora en el jurament hipocràtic, mentre recitava a la llum d'una bombeta: fovea capitis femoris, caput femoris, trochanter maior, fossa trocantherica, tuberositas glutea, labium laterale, corpus femoris, facies poplitea, fossea intercondylaris, condilus lateralis, condilus medialis, tuberculum adductorium, et caetera. Encara que potser totes aquestes coses ja les ha oblidades, amagades sota la pela adorada de l'emocionant gestió econòmica, imprecindible, això sense discusió, dels centres hospitalaris.

La Medicina és una professió bellíssima, que, generalment no s'exerceix per fer diners i no sé si genera riquesa o més aïnes se l'engoleix, no? El cert és que conec molts metges, fins i tot alguns familiars meus, i, si bé no viuen malament del tot (i en bona part perquè trauen plaer de la seua carrera, vocacional generalment), no en conec cap de milionari, que potser n'hi haurà, de segur, sobretot en mercats més lucratius que els de les nostres latituds. A banda, tingueu curiositat per les draconianes solucions a la crisi que l'honorable procura d'aplicar en els seu camp de la gestió, en aquesta àrea pública a la qual tots tenim dret.

Així que potser, arribats a aquest punt, l'honorable entra en una mica de contradicció entre els seus estudis universitaris (no amb la seua carrera posterior, és clar) i les seues afirmacions tan mercantilistes en matèria universitària. Perquè, ben mirat, la medicina no és un bon negoci, potser és millor deixar que cadascú muira a casa sense gastar diners públics, o que com a molt vaja a curar-se a ca la tia Jacinta (una antiga sanadora del meu poble) amb una gallineta en agraïment; i si vol una bona sanitat, que se la pague, clar. Encara que potser l'honorable no ho plantejaria això, perquè de segur que té el seu coret ben amagadet allà dins de l'ànima una miqueta enfosquida per la tinta dels billets.

Però no vull entrar en terrenys dels quals conec tot just el mínim. Vull acabar manifestant una mica de simpatia per l'honorable Boi. És que em fa una miqueta de pena, perquè si té fills o nets, que no ho sé, potser no els podrà contar la història del laberint del Minotaure, i com Teseu en fugí amb la corda; ni tampoc la de l'Ícar i el Dèdal, volant joiosos sense saber-ne del drama que els esperava; jo li puc deixar un dibuixet de ma filla quan encara no feia els tres anys, que segur que li agradarà. Tampoc no crec que puga encertar l'endevinalla de l'esfinx; ni podrà (o no voldrà), contar, a la vora del mar, la història d'Odisseu tornant a casa, i les sirenes mostruoses, i el ciclop Polifem, i Calipso, i Escil·la, i Caribdis, i Circe, i Nausicaa, i Penèlope, i Telèmac... I segur que no serà del seu gust visitar el Colisseu, el Partenó o Empúries, no. Però tant s'hi val. Ell, qui sap, potser s'estimarià més anar de vacances a Silicon Valley, a Wall Street o al dipòsit de monedes d'en Scrooge McDuck a Duckburg, a descobrir-ne el secret de l'èxit. Qué voleu que faça? Sóc un romàntic i a mi m'agrada imaginar-me l'honorable Boi com aquell Mr. Bounderby de Hard times (ja sabeu, de Dickens), que en casar-se amb Louise, se'n van de viatge a Lió, per aprofitar i veure les fàbriques de teixit d'aquella ciutat, dins el seu esperit ultrautilitari; no he pogut oblidar la cara de la vinyeta d'aquests personatges, del llibre que tenia de menut, en les il·lustracions genials d'en Lluís Casamitjana, i a voltes que hi pense m'agafa un calfred. Però segur que l'honorable no sap de què parle, puix que parle de novel·les, de coses inútils.

Potser tampoc no podrà contar la rondalla de L'amor de les tres taronges, ni tan sols les més mercantilitzades, com ara el de La Caputxeta, o les ensucrades versions d'en Walt Disney. De segur que serà millor recitar llargues columnes de xifres, o equacions de segon grau, o alguna cosa semblant, molt més útil, com ara una contarella amb l'euribor de protagonista (que és cosa molt de mercat), tot pujant i baixant, com si s'engrusara. La cançoneta de bressol podria ésser sobre una bella regla de tres, amb els cabells d'or. Serà una bona manera d'adormir els infants i preparar-los per a les coses útils, productives, lucratives, del gran mercat d'aquest món.

Algun dia potser nosaltres i ell haurem de travessar la llaguna Estigia, i crec que hi seria emocionant de parlar amb l'honorable Boi; allà, després d'haver-li pagat el seu dineret al barquer Caront, en el nostre últim viatge, m'agradaria coincidir-hi per parlar amb ell sobre la futilitat de tot, no tan sols de la Filologia Clàssica. Però, com que aquesta possibilitat la considere més aviat difícil, a l'hora d'ara seria per mi un goig parlar personalment amb l'honorable conseller Boi Ruiz i Garcia, per dir-li algunes coses més personalment, coses que no he posat aquí, només per fer petar la xerrada. Podríem fer un vinet, que pres així, tot sol, fa molt americà, i ja sabem que in uino ueritas o "anem bevent i mos coneixerem". O bé podríem fer un café. Això sí, no patiu gens, honorable, que el vinet o el cafetet els pague jo.

Post scriptum: Que algú sap si l'honorable Boi Ruiz i Garcia se'ns ha disculpat en algun moment d'aquestes declaracions tan originals?

El caduceu, vareta de la virtut del déu grec Hermes/romà Mercuri, símbol del comerç i emblema de la medicina. Molt apropiat, no us sembla?

Qué se n'ha fet, de les ponderacions...?

2011-06-14T15:57:00.000-07:00

Després d'unes setmanes plenes de feina, m'abelleix escriure una mica sobre el que ha estat el final de curs, pel que fa referència a la parcialitat perniciosa de l'orientació en el pas de la Secundària Obligatòria al Batxillerat, aquell tema amb el qual i pel qual vaig encetar aquest blog. Jo us recomanaria a totes i a tots, docents de llengües clàssiques, de descansar però sense baixar la guàrdia, encara que als vostres centres no hàgeu notat encara res, sobretot si no formeu part de l'equip directiu o no hi esteu en contacte directe. Si encara no haveu tingut aquest problema, enhorabona! Us assegure que n'hi ha molts docents de grec i llatí que el pateixen en silenci.

El que em venia de gust dir als quatre vents era que tot allò de les ponderacions ha quedat en molt soroll per no res, de cara a aquesta edició de les proves de selectivitat. Sí, així és, totes les assignatures ponderaran igual en aquest curs. Quan me'n vaig assabentar, em vaig quedar de pasta de moniato. Quina barra!

Parem-hi esment. Això ha estat enunciat, amb veu baixeta, a última hora, gairebé immediatament abans de les proves de la selectivitat. Quin moment millor, per tal que ningú diga ni mu, perquè altres temes més urgents (aprovar el curs, aprovar la selectivitat, buscar plaça en una universitat) sofoquen qualsevol possibilitat de pensar en això fredament i d'estructurar qualsevol mena de queixa.

Ara us contaré la meua història, si teniu la paciència de llegir-la; jo us demane, com els antics sepulcres llatins, que us atureu i la llegiu, perquè estigueu ben sobre avís. De te fabula narratur: potser aquesta història tracta també d'alguns de vosaltres, o potser algun dia també us pot tocar.

Però, ahí anem. Jo no puc parlar per tots, però sí pel meu centre, i per altres de què tinc coneixement per converses amb companys o per comentaris vostres. El tema és el següent: quan els alumnes que ara s'han examinat en selectivitat estaven en 4rt ESO, ja em van saltar les alarmes quan, a l'alumnat que feia l'assignatura de llatí, la psicòloga del centre (que el Senyor agafe confessats els professors de Clàssiques dels centres per on es deixe caure) els recomanava, amb tota la frescura del món, que no agafaren grec ni llatí. Sembla que en el curs anterior ja ho havia fet, però amb una base menys sòlida, perquè encara no s'havia introduït el mercantilisme de les ponderacions en les universitats. En qualsevol cas jo encara no havia notat la minva d'alumnat; però amb aquell maleït invent de les ponderacions, i sobretot amb les seues valoracions injustes i absurdes, ja tenia la gorgona l'excusa perfecta per tal d'escampar les seues bafarades d'alè pernicioses a tort i a dret! No agafeu grec, se'ls deia als alumnes, no agafeu llatí, pobres incautes que voleu fer magisteri, o periodisme, o educació física, etc, etc... Que si el 0'1, que si el 0'2... Bah! Arribava la cosa al punt que, alumnes meus que anaven a passar de primer a segon de BAT, em demanaven permís, durant les meues clàsses de grec, per anar a citar-se amb la psicòloga, com si fos l'oracle de Delfos, i aquesta (oh, sacrilegi!) els deia que no agafaren grec en segon de BAT. O tempora, o mores!

Després de 7 cursos en el meu centre havia aconseguit moltes coses: que s'ofertara el grec en segon de BAT, triplicar el nombre d'alumnes en batxillerat, amb un programa atractiu i agradable i un ritme de treball i una programació prou racionals, i que el grec i llatí passaren de ser assignatures gairebé marginals a tenir un cert prestigi entre l'alumnat. Ara tot això estava en perill per la incompetència i parcialitat de les orientacions. I, com que la cosa anava a més, vaig haver de posar-me les calligae, jo que sóc home de pau, i baixar a donar la meua pròpia orientació als cursos de 4rt. I també plantar-li cara a la causant. No recorde bé si van ser dues o tres les reunions les que vaig tenir amb ella. Jo mai mai mai havia tingut un enfrontament directe amb un company de feina per cap motiu. La vida és una gran escola: no us deixeu avasallar, li prendreu el gustet i us començaran a respectar (Oderint dum timuerint, crec que es deia, rectifiqueu-me si cal). Com sempre, em desvie: torne al fil. Deia que mai m'havia enfrontat a un company i, en la meua manera de procedir, vaig encetar el tema amb molt de tacte: que si no era convenient dir als alumnes directament les assignatures que havien d'agafar o no, que si in medio uirtus... dialectica simple, per a l'enteniment de l'orientadora. De seguida aquella va desfermar els quos ego i va començar a esgrimir el "estàs qúestionant la meua feina". Qué li has dit, Santíssima Faç Divina! La que vam montar: la discusió i les seqüeles em van fer requerir la presència, en les tandes següents, de la directora del centre.

Com ja m'augurava, la direcció es va posar del costat d'aquella gran professional i de la seua tasca magnífica, però clar, amb una miqueta de contemporització de cara al professor indignat i en pla conciliador, encara que sempre fent-li costat a aquella i defensant les grans línies mestres d'aquell treball d'orientació immillorable, que eren, ni més ni menys, que aconsellar tenint en compte, gairebé exclusivament, les ponderacions. Li tenien molta, de fe, a aquesta psicòloga, i és que, deien, era molt eficient i treballadora en la seua tasca en general.

En aquells col·loquis ameníssims em vaig acostumar a escriure'm guions a casa i a estudiar tots els aspectes de la qüestió. I va ésser un treball pesat, però de molt profit, que m'obria molt els ulls dins la caverna fosca on m'acabava d'abocar. Així és com vaig saber de coses que fins aquell moment no controlava, i d'altres que mai havia calgut manifestar-les, per òbvies, com ara que en la nota per a entrar a la universitat, la selectivitat només suma un 40%, mentre que la nota del batxillerat és un 60%; que si un alumne agafa una assignatura que potser no se li dona molt bé, això pot quedar reflectit en les notes molt més que si agafa una on podria rendir més; que si agafes llatí i grec, les dues assignatures es complementen i això redueix la feina moltíssim, mentre que agafar assignatures molt dispars, com ara matemàtiques i llatí, pot multiplicar exponentcialment el treball a fer; que les matemàtiques són una assignatura complexa, i l'afany de traure nota en ella li pot dur, a l'alumnat, feina dura, classes particulars (moltíssims ho fan) i menys temps per a estudiar les altres assignatures, i per tant menys nota global. I que l'alumnat ha de tenir llibertat per elegir segons els seus gustos i aptituds. Tot un rosari, però de ben lògica comprensió. Doncs, no queien de son ase, no!

Van haver de canviar les ponderacions, també just al final del curs, quan es van adonar, els molt ignorants que les havien fetes, que no havien tingut en compte l'alumnat de primer de BAT que ja havia escollit assignatures sense valorar aquests sants criteris i que això era un greuge comparatiu, si és que volien tenir en compte les ponderacions per a fomentar les possibilitats d'accedir a la carrera que tenien intenció de fer. Així que van fer un altre pedaç, però amb xifres més equitatives: el llatí i el grec ponderaven en algunes carreres de les quals havien quedat excloses en primer lloc.

El nou document també va eixir amb nocturnitat i traïdoria, un divendres, a punt d'acabar-se el curs, i després d'haver estat fetes, al meu institut, les reunions d'orientació, amb els criteris de tenir en compte gairebé només les ponderacions. Però jo ja l'havia aconseguit abans que el cap d'estudis del meu centre. Amb això a la mà vaig demanar una nova reunió de pares i permís per a intervenir jo al final, per afegir-hi altres criteris. Qué menys!

El resultat és que vaig poder mantenir el nombre d'alumnes; alguns que en un principi volien haver fet el batxillerat d'humanitats encara van acabar enlluernats pels càntics de sirena anteriors. I també vaig perdre per al grec un bon grupet que venien d'un col·legi concertat, on segur que l'orientació devia haver estat semblant o pitjor, que no van agafar grec i amb el temps em van confessar que ho havien lamentat.

El curs següent, 2009-2010, la brega va continuar, tot i que des de direcció del centre se m'havia assegurat que es procuraria de fer una orientació més assèptica, deien, per no provocar malentesos entre el professorat. Mèu, ja n'has comptat déu! D'això res, perquè la nova ajudant de la psicòloga, la psicopedagoga, va continuar, sense saber-ne res del que havia passat l'any anterior (o sense voler saber-ho) en la mateixa línia; la seua actuació em va costar que una alumna molt estimada no agafés llatí, perquè no ponderava per a fer... Història!!! (carrera en la qual no calia pratcticament res més que aprovar). Li havia sembrat la llavor de la confusió i el dubte al cap. Aquesta volta vaig anar pel dret i vaig amenaçar directament de fer venir l'inspector i denunciar per orientació errada i perjudicial per a les meues assignatures. En fi, no sé si això, dut a la pràctica em podria solucionar el problema, però el que sí que us dic és que només l'esment va ésser efectíssim perquè la prudència hi acampés: oli en cresol, ja ho crec!

Enguany he tingut més alumnes que mai i, tanmateix, alguns encara han caigut en la trampa de l'orientació. Però l'últim capítol encara no s'havia escrit. La nova psicòloga del centre és una persona molt més afable i raonable (veges, de quins factors també depén la subjectivitat de l'orientació), però l'orientació continuava en la línia dels anys anteriors: ponderacions, ponderacions i més ponderacions. El company que fa classes a part dels quarts d'ESO, em comentà que en la reunió de tutors d'aquest nivells, quan es tractava sobre l'orientació, el tema base eren, com no, les ponderacions, i que, en fer ell alusió a les virtuts del grec com a acompanyant del llatí, tots, psicòloga i tutors, gairebé li havien saltat al damunt. Ponderacions i res més, quins nassos!

Com que vaig detectar de nou entre l'alumnat les orientacions que aconsellaven només agafar matemàtiques, em tocà de nou posar-me les botes militars, fer uns dibuixos per a crear un díptic i un rètol propagandístic (per ahí circulen, quan sàpia penjar-les, les posaré a disposició de tots, per si us agraden o us fan servei; són els mateixos dibuixos que adornen alguns d'aquests escrits) i crear aquest blog que vaig encetar amb una entrada didàctica sobre el tema. Aleshores vaig anar quart per quart, sistemàticament, per a fer la meua pròpia orientació. En alguns casos em van acompanyar alumnes de 2n de BAT, per iniciativa pròpia, per a parlar amb els companys. Això m'ha valgut conéixer bona part de l'alumnat del centre, i això també és engrescador. Com a mínim volia donar-los l'oportunitat de conéixer uns altres aspectes de la qüestió. És cansat, però paga la pena. Altres ens han creat aquest problema, on no n'hi havia: estigueu alerta!

Però la cosa no s'acaba aquí, no! L'últim episodi és ja d'opereta. A la fi, de bell nou amb molta nocturnitat, ix una retractació sobre les ponderacions. Alça, Manela! Ara resulta que totes les assignatures, enguany (per a l'any que ve, veurem que s'empesquen aquells cervellets creadors d'aquest sistema tan just de valorar els esforços dels nostres xicons i xicones) ponderaran igual. És que s'han begut l'enteniment? És que han caigut de l'ase? És que, pobrets, havien errat i han vist la llum, els mercaders de les universitats? Aquestes universitats que s'han unflat amb diners públics, com la Miguel Hernàndez, i s'han multiplicat allà on no calien? No! Que no és això, toca Pere, que la mare balla! És que resulta que les seues poderacions del dimoni cucarell els anaven a fer caure la barraca! Perquè, veges per on, com que, de ben segur, bona part d'alumnat del País Valencià, d'una manera o d'altra, s'ha vist influït per aquestes ponderacions a l'hora de fer l'elecció d'assignatures en batxillerat, s'ha esdevingut el següent: possiblement hi haurà molts que hagen agafat opcions que hauran fet que el seu expedient siga més baix del que hagueren aconseguit estudiant humanitats, i no podran estudiar en les seues brillants facultats; alhora, si apreten massa amb les ponderacions, calculen que ara tampoc hi arribaran d'altres que, segurament amb unes notes més mediocres i en les opcions més desafavorides, encara menys estarien disposats a estudiar una carrera que, segurament ja abans havien descartat o no tenien present. En resum, busquen afavorir la matriculació a la desesperada, els galifardeus. Savis de pa sucat amb oli. El cas paradigmatic és, potser, magisteri. En anys i panys he tingut moltíssims alumnes que han fet llatí i grec al batxillerat i ja tenen les oposicions de magisteri aprovades, o la carrera acabada, o a mitges encara. Ara se'ls estava dient, a aquest col·lectiu ara ben nombrós de futurs mestres, que agafaren altres opcions que "ponderaven" més. Jo he aconseguit salvar-ne molts, però no a tots. I m'esgarrife de pensar quants no podran entrar en aquest club ara tan selecte de la facultat de Ciències de l'Educació, gràcies a la gràcia de les ponderacions(0'2)+les orientacions(0'2) tan encertades dels centres educatius valencians. I ara se n'adonen, quan el mal ja està fet, i miren de rectificar per la porteta falsa. Que serà el que no es mereixen, aquests?

Jo tinc noms, que no diré, de persones que enguany no podran entrar a la facultat de magisteri pública, perquè van agafar l'opció equivocada en el seu moment, i estic segur, per la seua trajectòria, que una altra opció els hagués afavorit, com ara, agafar grec juntament amb el llatí. Fins i tot els pares ho reconeixen i ho diuen i ho recomanen ara als coneguts que tenen filles o fills a punt d'entrar al BAT. Perquè encara jugaven també, els orientadors del meu centre, la carta de dir als alumnes que aspiraven a magisteri que agafaren matemàtiques, perquè aquesta és una matèria que hauran d'estudiar en magisteri. Sembla talment com si els pagaren, tu! Encara sort hem de donar que la llengua estrangera (llegiu anglés) és obligatòria per a tots, que si també hi haguérem de competir! Ha! Quines matemàtiques, aquestes de magisteri, sobretot per a les opcions d'abans, d'infantil, d'idioma estranger, d'educació física, de música...ha, ha. Per aquesta burrera dels orientadors, adéu-siau, magisteri.

A més a més, tot això ha provocat un estrés sobreafegit als nostres estudiants, de totes les opcions, és clar, que ja no tenen prou amb el competitiu sistema d'exàmens, amb la incertesa del futur, amb l'angoixa d'haver d'arribar a unes notes exorbitades per a poder estudiar i guanyar-se el pa en allò que els engresca i els il·lusiona, per a sobre haver de fer càbales continuades per a saber si han d'examinar-se d'aquesta o d'altra en tal o qual fase, i haver de martiritzar-se, debatuts entre foc i brases, tot pensant si havien agafat o no l'opció correcta al BAT, de si hagueren agafat una altra podrien arribar o no a la meta, de si van fer bé de confiar en el boig del professor que els deia que no escoltaren els càntics de sirena...

Però el que encara em sembla més cínic (a aquestes alçades no extrany, en absolut), és que després d'haver estat orientant mitjançant la idea de les ponderacions, i d'haver abocat a la gent a decidir entre assignatures tot basant-se únicament en les ponderacions, ara, els que orienten, no han alçat les veuetes per a anunciar amb xaramita i fabiolet que enguany tot això de les ponderacions no val per a res, i que es van equivocar, perquè estaven torts i van posar el més cec al davant de la rabera. Jo no he sentit que ningú els explicara ara al meu institut als alumnes, de 2n i 1r de BAT o de 4rt ESO, aquesta gran notícia, ni tan sols ens l'havien passada des de direcció fins que no la vaig demanar, i apareixia discretament amagada entre disposicions diverses del web de conselleria. Ai, ai, ai, que se'ns veu el llautó, que tot ho fem igual. A mi això em recorda aquells diaris que publiquen una notícia que després es veu que es mentida (com ara fa uns pocs anys, els pressumpte malestar de l'Angela Merkel pels tocaments d'en Nicolas Sarkozy: no m'ho invente, l'internet en va ple), o resulta que era una broma escampada per la xarxa, però que després no tenen la valentia de desmentir posteriorment. Quod scripsi, scriptum est a me, dixit Pilatus.

Tindran sort, perquè molts pares no se n'assabentaran de tot això. I caldria que ho saberen, ja ho crec. Jo veig casos com els d'una xica, que s'ha passat dos anys angoixada per si haver fet llatí i grec al batxillerat, tot i haver-hi obtingut unes notes magnífiques (que ella reconeix que no hauria tret en ciències, perquè tots no tenim els mateixos gustos, aptituds i interessos, i això no és qüestió només de capacitat), ara la selectivitat, a causa de les ponderacions, no li permetria acabar d'arribar on volia, que era, ni més ni menys, que la facultatd de psicologia, on ara, a la vellea, ponderen les ciències. Potser volen més científics perquè als instituts recomanen a tothom les ciències, veges tu.

De veritat, que si jo fos pare, denunciaria les universitats i/o els equips d'orientadors: si ma filla hagués arribat on volia, per l'estrés patit abans; si ma filla no hagués arribat, per haver elegit una opció no afavoridora de les seues aptitus. Però sobretot em pose dins la pell també de tots aquells i aquelles alumnes que hauran agafat una opció de ciències i no se les donava bé, i no podran arribar ara per culpa de les notes del seu batxillerat, per al qual no tenien aptituds. I també fins i tot segur que n'hi haurà molts de molt brillants i enamorats de les ciències que hauran fet aquesta opció amb bones notes i hi entraran, a fer psicologia: doncs aquestes també ara haurien de denunciar, jas coca!, perquè se'ls havia fet creure que amb la seua opció anaven amb condicions de superiorittat i ara aniran en les mateixes condicions que la resta, que els pobrets de lletres... ha ha ha ha, em cluixc de riure! És que no es poden fer les coses pitjors.

En fi, companyes i companys de clàssiques, estigueu ben alerta, que en qualsevol moment us poden passar la botifarra, a vosaltres i a l'alumnat, impunement, i sense conseqüències posteriors per als promotors de tota aquesta vergonya i per als que els fan el joc brut als instituts. Vosaltres us quedareu a poc a poc sense alumnat, el llatí i el grec cada volta més arraconats i els xicons i xicones perdent l'oportunitat de conéixer les belleses que vosaltres i jo sabem, i, sobretot, enfrontant-se molts d'ells amb assignatures que és possible que els duguen al desastre.

Jo fa tres anys que no pare de sentir: ai si t'hagués fet cas, ai si hagués fet llatí, o llatí i grec, que m'agradava... Però no s'ha de burxar en aquesta ferida: demaneu-los només que ho expliquen a altres. Perquè els nostres xicots no en tenen la culpa. És tot un conjunt de valors que s'imposa en aquesta societat, la mala situació econòmica, la ignorància de les universitats, sí, i la ignorància dels guies. Un orientador no ha de saber només del paperot que li posa a la maneta l'administració, ha de saber-ne tots els factors, ha de saber sobre totes les assignatures i carreres, ha de saber-ho tot, i si no, que no oriente. Se'ls ha donat un poder que no mereixen. La psicopedagoga de l'any passat em confessava que ella de la resta de carreres en sabia poca cosa. Que maca!

Us aconselle, doncs, anar a les sessions d'informació als pares per comprovar que es fa joc net, pregunteu els alumnes que han de passar curs com els orienten, parleu amb el departament d'orientació sense por, amb fermesa. Amb la fermesa que calga: no us deixeu avasallar i, sí, qúestioneu la feina d'altres quan us perjudique i no l'estiguen fent correctament i "ponderadament". Informeu-vos bé, amb molta antelació als períodes de matriculació, de totes les carreres, de les notes de tall, de tot. I feu la vostra pròpia orientació, clar que sí. I guanyeu-vos l'alumnat amb la vostra ciència i amb la vostra paciència i comprensió. Veureu que bé que rutllen les coses.

Au, bona nit i salut. S'aproximen les vacances, reposem, que ho tenim ben merescut, i al setembre, ben armats per a la lluita, amigues i amics. jo també ara me'n vaig a dormir. Valete.

Grup de grec de 2n BAT curs 2010-2011, amb algunes absències, en un convidet. El nostre futur.

Sembrar llavors

2011-05-16T23:21:00.000-07:00

Ahir vaig fer un examen de recuperació de morfologia verbal en el grup de primer de BAT. Encara hauré de fer la recuperació de la recuperació: qué hi farem, aquest ofici té això, has de tenir paciència perquè els fruits maduren. Sort que les vacances, per a tots i totes ben merescudes, ja són pròximes, i això ajuda, és clar. Entre els exàmens, el del meu alumne Roberto, del grup PEV, repetidor i estudiant molt fluixet, però una bona persona. Me l'ha deixat gairebé en blanc, però m’ha fet un dibuixet d’una simpàtica centúria romana que em demostra que, encara que no trega massa rèdit del batxillerat, alguna llumeneta se li encén quan va a les classes de llatí i de grec.

M’ha recordat fa molts anys, quan jo era un jovenet que començava en la docència, allà per l’any 1994, un alumne d’Elx, a qui son pare, crec que empressari, el volia d’economista al negoci familiar; per això, tot i el poc interés pels estudis l’havia obligat a fer matemàtiques a tercer de BUP, i em sembla que repetint curs, havia agafat humanitats, encara sense grec. Era un alumne indolent, massa seriós, reservat, per complet en tot, però quan va descobrir el llatí, guiat pel seu mestre, un món petit se li va obrir. Recorde com amb sorpresa un dia, a ell, al pitjor de la classe, el vaig veure somriure i el vaig sentir recitar un petit fragment de La guerra de les Gàl·lies de Cèsar, aquell famós "M. Messala M. Pisone consulibus...". Segur que a tots, que manifestaven sempre opinions poc agradables d'aquell xicot, els resultava sorprenent la millora de les seues notes en llatí respecte d’altres assignatures. Resulta que, sota la cuirassa del futur economista, s’amagava un cor sensible a les humanitats, que no s’hagués mostrat mai si no hagués conegut el llatí. No sé que se n’haurà fet d’aquell xicon. Tampoc no en recorde el nom. Però de vegades m’agrada imaginar-me’l a l’oficina de son pare, somiant amb Juli Cèsar.

Fa ben pocs dies em comentava un company, i segurament ho deia més com una mena de consol per la situació poc afavoridora als nostres estudis, que potser tampoc era convenient que molt d’alumnat s’apuntés a les nostres classes, perquè n’hi ha molts que venen fugint d’altres assignatures i tenen un expedient acadèmic baix i un perfil que els farà difícil, de cursar un batxillerat. La meua opinió humil és que ja m’està bé que em vinguen aquests desheretats. Penseu ara en el menyspreu doble de les paraules de companys docents d’altres assignatures, que tots ja sabem, quan etziben la seua cantineleta: aquest alumne no pot amb les ciències, que s’apunte a lletres. Menyspreu per l’alumnat i per les matèries que imparteixen els companys, supose que totes les de lletres, llevat de l’anglés, no? I aquest`perquè té el prestigi que imposa el poder... De veritat que la gent, per molt que tinga el mateix estatus social que tu, treballe en el mateix lloc i cobre el mateix sou, té necessitat de distingir-se d’alguna manera. Potser es veuen més intel·ligents. Potser és tot el contrari i així amaguen la seua frustració, qui sap si una carrera perduda de gran científic i premi Nobel soterrada en un institut fent classes entre persones de poca categoria. Bon viatge! Jo d’aquest color ja n’he sentides moltes, segur que vosaltres també: des de “jo sóc un científic” fins a “jo hauria de cobrar més, perquè amb l’assignatura que jo impartesc (matem...) podria fer classes de tot”. El corb va mirar de cantar amb el formatge a la boca i li va caure, se l’endugué la rabosa, ai las! Aquestes coses són indignants, però, cadascú a la seua. Deixem això i pensem en aquestes xicones i xicons, l’alumnat fluixet. D’una banda també es mereixen una oportunitat. Que sí, que ja sé, que d’alguns no en farem brou, però això serà a totes les opcions, fins i tot a ciències n’hi ha que no fan brot, o que s’hi apunten perquè això d’afincar els colzes els fa remoure els budells. També sabem com són els darrers plans d'estudis i en què s'ha convertit l'ensenyament públic, i com perjudica això els més dèbils. A més, nosaltres necessitem persones, i si s’apunten els fluixets i tenim grups nombrosos, també amb ells moltes voltes s’apuntaran de bons, arrossegats pel grup, i aquests també es convertiran en líders de la classe. Gogeu amb els bons, ajudeu els fluixos, respecteu a tots; que els elitistes es mostren altres, nosaltres limitem-nos a ensenyar bona ciència, que la qualitat s’acaba per delatar ella mateixa. Amb aquesta actitud li llevarem millor la carasseta als espaviladets que es creuen el súmmum de la ciència, pobrets, i aconseguirem reforçar els nostres grups. Serà difícil, perquè moltes voltes caldrà adaptar-se a nivells diferents, no deixar de satisfer la necessitat de saber dels uns (ni sacrificar en cap moment la qualitat de les nostres classes) i no deixar tirats els altres, fer moltes recuperacions i tota la pesca, però de segur que paga la pena el sobreesforç. Serà difícil, però molt satisfactori. Qué me’n dieu, us apunteu?

En el nostres estudis no crec en l'elitisme. Clar que xale quan tinc alumnes d'aquells meravellosos, treballadors, intel·ligents, per a qui les llengües clàssiques no són un entrebanc, sinó un repte personal, i que xuplen com esponges el que els ensenyes i van més enllà, i saps que seran bons profesionals, i s'estimaran el que els has ensenyat, coneixements i valors, i els transmetran. Però també crec en les capacitats de totes les persones; en aquesta vida no tots podran acabar llegint grec o llatí amb fluïdesa (Per Júpiter! potser descobrir a tothom el nostre secret per a gojar en aquesta vida de la feina en faria malbé una mica l'encant, no ho sé), no tots podran apreciar la bellesa d'una oda d'Horaci. No caiguem en l'esnobisme i pensem que a nosaltres també, profes, de vegades ens costa entendre un text, o explicar-lo, i ens ho hem de treballar. Però jo sóc feliç amb tot el meu alumnat, moltíssim també amb aquells a qui he donat una empenta per a poder tenir un titolet, aquells que amb altres opcions ho hagueren tingut ben cru, perquè no tots tenen la mateixa paciència i flexibilitat que nosaltres, professores i professors de llatí i de grec. Siguem humans i flexibles, no sols per necessitat (¿qui s'atreviria a convertir ara les nostres assignatures en l'os dur de rosegar i de segur sec i estèril que podien arribar a ser en temps més reculats, quan ningú no se n’escapava, i veges a saber quina mena de docents les arribaven a impartir?), sinó perquè hem de transmetre el gust pel que ensenyem, la nostra fe en el món clàssic. I segurament, alguna d’aquelles persones a qui nosaltres hem ajudat i, tot i no ser bons estudiants, els hem obert els ulls a les meravelles que expliquem, algun dia ens tornarà el favor, sense adonar-se, creant al seu voltant l'ambient propici, l'ambient favorable a les humanitats, on sevullga que la seua vida professional o privada els haja orientat. Digueu-me somiador. Potser duran els fills entusiasmats a veure una peli de romans, els contaran que Medusa tenia els cabells de serps i petrificava a les persones amb la mirada o els diran que una volta, quan eren jovenets, van tenir una profe o un profe que s’estimava el llatí, que s’estimava el grec i, que encara que ell o ella no ho van arribar a dominar, sí que es van estimar, el mestre i allò que els ensenyava, que era una cosa gran, important, útil i respectable. Sembrem la llavor. Som els dipositàris de la responsabilitat de transmetre el llegat cultural més important de la humanitat, el de l'albada de la nostra civilització. Siguem com aquells frares irlandesos que recorrien europa en els temps més foscos i custodiaven vells manuscrits. Estem en temps foscos, torna la penombra. Aprofitem l'ocasió.

Adéu, David Jover Mas. Molta sort també a tu en la vida.

"Romanes eunt domus/Romani ite domum". Una escena genial dels genials Monty Python.

2011-05-14T09:10:00.000-07:00

Romanes eunt domus, escriu a la paret amb pintura vermella l'espantadís activista independentista jueu (Graham Chapman), a l'abric de l'obscuritat. La patrulla romana nocturna el descobreix i li fa veure els terribles errors gramaticals que ha comés, propis d'un principiant en l'estudi del llatí; després de la classe de gramàtica, exercida amb mètodes expeditius, l'oficial (John Cleese) el castiga severament, com als col·legis de sempre (poc didàcticament, he, he!) a escriure la frase correcta, Romani ite domum, cent voltes. Molts estrats té aquesta escena divertidíssima del film Life of Brian (Regne Unit, 1979) que la converteixen en un dels esquetxos més hilarants i més ben fets de tota la història de la comèdia. Paròdia doble, del romans i de l'escola britànica anterior als anys 1970, que juga amb l'anacronisme com a puntal del seu humor, i mescla l'ensenyament clàssic del llatí a les escoles europees (amerat de morfosintaxi), l'imperialisme romà i el conflicte amb els jueus comparat amb els conflictes dels Estats Units amb altres pobles (americans go home), la manera de lluitar que els queda a les nacions que pateixen un invasor poderós, la tortura i abús del dominador sobre el dominat i, segurament també, potser inconscientment, l'obsessió (i la necessitat per mantenir el seu poder) que els súbdits aprenguen bé la llengua dels amos. Humor intel·ligent de debò. Tota una delícia. Gaudiu-ne:

http://www.youtube.com/watch?v=IIAdHEwiAy8

(A sota mateix del vídeo, si pitgeu en la fletxeta, allà on diu "mostra'n més", us apareix la transcripció completa, molt acurada, de tot el diàleg, que en la versió doblada que sovint es pot veure per les nostres terres conté alguna errada...)

La televisió del parlament grec.

2011-05-14T02:08:00.000-07:00

Estic ben segur, amigues i amics, que molts n'esteu ben tips del carnús de moltes de les televisions que tenim al nostre abast, i si n'hi ha alguna una mica millor, van i la tanquen. Per això us propose una cosa diferent, la televisió del parlament de Grècia. Jo fins ara la veia tan sols per antena parabòlica, amb molta claredat, però tenen una pàgina web dins de:

http://www.hellenicparliament.gr/

Entreu i baixeu una mica cap avall, on hi ha el símbol de dos semicercles concèntrics blaus amb el retol Bulí Tileorasí. Cliqueu i aneu a Live TV, en Windows o en Quicktime. Emeten per internet tota la seua programació. Us avise que la major part del dia emeten les sessions del parlament, i això no és precisament el més divertit, però com a mínim pots acostumar l'orella al grec modern. Al vespre fan documentals antics de la BBC, o francesos i d'altres països, en versió original i subtitulats en grec. Mirar de llegir els rètols també és un exercici interessant. En ocasions també fan teatre clàssic grec, en enregistraments antics preciosos. No apte per a orienta... bé, ja m'enteneu, no apte per a ments poc sensibles.
Aquesta nit, 12/5/11, una mica després de les 22 h. (a la programació posa després de les 23 h. per la diferència horària) fan l'episodi 10 de la sèrie mítica Jo Claudi (Ego o Klaudios), en anglés subtitulat al grec. Ja l'han fet altres vegades, així que supose que la tornaran a repetir. Jo no me la perd, hala! Després em sembla que fan la Rosa porpra del Caire, de Woody Allen. A la nit, quan pleguen, sobre fons blau podeu llegir la programació de l'endemà mentre escolteu una sel·lecció de música romàntica, del classicisme i barroca, amb preferència per Beethoven i Haydn.

Bon profit i bon descans, amics i amigues, que ens el mereixem.

Vicent-Josep Pérez i Navarro

Des del fetge o des del cervell. Apologia del grec i el llatí als nostres instituts

2011-05-08T16:51:00.000-07:00

Alguna volta hauràs sentit dir, per exemple: grec i llatí! Llengües mortes! (hi, hi!) Això no serveix per a res! I potser fins i tot t’ho hauran tractat d'argumentar, potser amb xifres i tot… ha! Com que la ignorància és atrevida, segur que la millor resposta en aquests casos seria “està verd! va dir la rabosa que no arribava al raïm” o, potser encara millor: “no ha estat feta la mel per a la boca de l’ase". Perquè de segur que tenim poques possibilitats d'èxit que el neci canvie d'opinió.

Tanmateix hem arribat al punt que la ignorància no és tan sols a la boca de l'ase, sinó que el propi ase s'ha instal·lat en la càtedra i, orb com és, té poder per a guiar el ramat... cap al precipici. Per si de cas necessites passar a l'acció i et calen arguments, potser per a convéncer-te tu mateix, ahí va un petit raig, des de la bilis i des del cor, però amb el convenciment que dóna la responsabilitat d'haver de llevar-li la màsquera a l'impostor.

Utilitat dels estudis de grec i llatí al batxillerat.

¿Vols ser una bona advocada/un bon advocat sense haver llegit mai un discurs de Ciceró, de Lísias o de Demòstens? ¿Potser ningú t’havia dit que el dret romà és una de les assignatures més importants de la carrera de dret?

¿Vols ser un gran escritor/escritora sense conéixer les faules dels poetes antics? ¿Vols escriure algun dia una novel·la sense saber res de l’Odissea i ignorant l’Ulisses d’Homer, de Kavafis o de Joyce? Sense saber quin és el secret de l’èxit de El nom de la Rosa d’Humberto Eco?

¿Podries ser poeta sense saber qui és Safo de Lesbos, Anacreont, Píndar, Eurípides, Sòfocles, Èsquil, Catul, Horaci, Virgili…? ¿Vols ignorar els textos més venerables de la cultura occidental, l’Ilíada i l’Odissea? ¿Saps qué llegien els escriptors considerats clàssics de les literatures modernes occidentals?

¿Sabies que la cultura occidental s’origina a Grècia i Roma, que esclata de nou amb més força al Renaixement i que tota la nostra història cultural, literària i artística gira al voltant de l’estudi i la imitació del món grecollatí, i que els períodes culturals que més s’hi han allunyat d’aquest esperit (el Barroc, les avantguardes del segle XX) ho han fet per exageració o com a resposta contrària al classicisme?

I l’historiador de l’art, ¿que no ha de saber i no ha d’ensenyar que tota la tradició artística nostra es crea a partir d’aquesta tensió, d’aquest continuat estira i arronsa, apropament-allunyament dels models artístics creats pels grecs? Sabeu que Miquel-Àngel, l’escultor més important de la història de qui conservem obra original estudiava les antigues escultures gregues dels museus vaticans?

¿T’atreviries a fer comunicació audiovisual i preparar-te a dirigir films, documentals o reportatges sense conéixer absolutament res d'un dels gèneres de cinema més exitosos i recurrents de la història, el cinema de romans? ¿Fer sèries de televisió sense tenir idea que Jo, Claudi se sol considerar la millor sèrie de tots els temps? ¿Sabies que els millors èxits de taquilla (i els llibres més venuts) estan inspirats en l’antiguitat grecoromana, o en la tradició llatina medieval i de l’església romana, com ara Quo vadis?, Spartacus, Ben Hur, El codi da Vinci? ¿Que saps quants diners va recaudar la pel·lícula Gladiator? Per cert, potser no te n'havies assabentat que Pep Guardiola va fer servir aquest film de Ridell Scott com a font d'inspiració per al vídeo destinat a motivar els seus jugadors abans de la final de Roma contra el Manchester: "el que fem a la terra, queda reflectit a l'eternitat...".

¿Qué penses que ha de tenir al pensament i a la boca un bon guia de turisme, sinó és l’art, la cultura i les llengües? ¿És que potser no voldries aspirar a ser un bon guia a Itàlia, o a Grècia? Per explicar la història d'Istambul als turistes, ¿que et compraràs una guia de butxaca?

¿Sabies que els germans Grimm, que van recollir els contes populars més influents de la història, com ara la Blancaneu o la Cendrosa, explotats comercialment i convertits en una mina d’or inesgotable per en Walt Disney, eren savis filòlegs indoeuropeistes, experts en llatí i en grec, i van posar les bases de la filologia germànica moderna?

¿Ets una persona religiosa? Si ets cristià i catòlic, ¿ja saps que tota la tradició de la teua església és grecollatina? ¿Que els evangelis es conserven en grec? ¿Que la missa es feia en llatí fins fa, com aquell que diu, quatre dies?

Feu elevar l'esperit de les misèries d'aquest món. El Gloria de la Krönungsmesse
de Mozart (Missa núm 15 en C major, K 317)
dirigida per Herbert von Karajan a Sant Pere de Roma. No res!
http://www.youtube.com/watch?v=MhKWwoAuuC8

¿T’agrada la música clàssica, ets músic, cantes a un cor? ¿Ja saps en quina llengua estan les millors obres per a ser cantades del món occidental, com ara les de Mozart, per posar un exemple? ¿Has sentit alguna volta la Missa de la coronació d’aquest miracle de la música? ¿Sabies que les Carmina Burana de Carl Orff són potser l’obra clàssica contemporània que més sóna a tot arreu i que està en llatí? ¿Saps que és el càntic gregorià? ¿T’imagines qui ha de dir als artistes com han de pronunciar les paraules llatines d’aquestes obres?

¿Vols ser un gran historiador/historiadora sense poder llegir els nostres arxius, escrits en llatí? ¿Explicar història a un col·legi o institut sense saber res dels fonaments de la civilització occidental, de Micenes, de Pèrsia, d’de la Grècia clàssica, de Pericles, d’Alexandre i de l’Imperi Romà? ¿Sabies que Napoleó estudiava i comentava les campanyes de Juli Cèsar? ¿Que a la primera guerra del Golf un general americà va guanyar batalles aplicant les tàctiques d’Alexandre el Gran? ¿Podràs explicar aquestes coses als teu alumnat? Futura històriadora/historiador: ¿ja saps que el principal conflicte que mou el món actual, el conflicte que té el seu origen en la tensió entre israelites i palestins, causa en gran part de la gran tensió entre el món musulmà i el món occidental, no existiria sense el gran conflicte entre l’imperialisme romà i el nacionalisme jueu i la destrucció del temple de Jerusalem i la diàspora del poble jueu? ¿Sabràs explicar tot això?

¿Podràs ser un periodista no mediocre sense haver practicat i aprés l’art de la paraula, d’escriure, de fer discursos de la mà de Tucídides, de Plini, de Juli Cèsar?

¿Vols ser un filòleg de prestigi o professor de llengües sense partir de la base de l’origen de totes les filologies, la del grec i el llatí, la de l’indoeuropeu?

¿Vols ser traductor sense aprendre l’art i la mecànica de la traducció del llenguatge literari de les llengües clàssiques, que han servit de model a la major part de les literatures del món, el grec i el llatí?

¿Vols aprendre llengúes amb molta més facilitat i fluïdesa? Sense conéixer el llatí, mare de totes les llengües romàniques, ni el grec clàssic, base del vocabulari culte i científic de totes les llengües, no serà el mateix. ¿Saps que l’estudi de la gramàtica i de la traducció del llatí i el coneixement del seu vocabulari facilita l’aprenentatge de les llengües romàniques i de moltes altres? ¿Que les primeres paraules que pots entendre en qualsevol llengua són les que totes han agafat del grec?

¿De veritat creus que es pot ser una persona culta sense llegir, o com a mínim conéixer, els poemes homèrics, El banquet de Plató, L’Eneida de Virgili, la història de Roma de Titus Livi?

¿Vols tenir un mínim de fonaments culturals, viatjar a Roma sabent la història dels bessons Ròmul i Rem, i podent-la explicar als demés? ¿Anar a Cartagena a veure el teatre romà i saber qué s’hi representava? ¿Viatjar a l’antiga Tarraco, veure-hi les ruïnes de l’amfiteatre i saber de les lluites dels gladiadors? ¿Vols passejar per Pompeia sabent realment on estàs, al jaciment arqueològic més important i revelador del món? ¿Emocionar-te caminant per una ciutat la vida de la qual es va petrificar fa dos mil anys?

¿Vols experimentar l’emoció que encara provoca en milions i milions de persones de tot arreu la cultura del món clàssic, les llengües clàssiques, les legions romanes, el Partenó, els jocs olímpics? ¿Per què Roma és el destí turístic més visitat del món? ¿Per què tots els camins porten a Roma?

University of Columbia, Manhattan. Amplieu la imatge. ¿De qui són els noms gravats a la portalada d'aquest centre universal de la ciència?

I vosaltres, aspirants a científiques/científics del futur… ¿sabeu que els antics no distigien entre lletres i ciències, que el mot ciència ve del llatí scientia “coneixement” i que encara no és a les mans dels científics el secret de la vida i de la mort? ¿Sabeu que als generals romans victoriosos que celebraven el triomf, mentre desfilaven a Roma a la vista de les multituds, un esclau els deia a cau d’orella contínuament: “recorda que eres mortal? Vosaltres, que sereu els científics del futur, ¿ja teniu la visió de cultura general, la grandesa de les grans persones, dels humanistes complets, com Leonardo da Vinci, pintor, escritor, inventor, anatomista…?

¿Ja sabeu, científiques/científics del futur, que les lleis de Newton les va escriure i estan formulades en llatí? ¿Sabeu qué és el jurament hipocràtic dels metges, esmentat en qualsevol moment on es tracte un problema ètic relacionat amb la medecina?

¿Sabeu que la terminologia sencera de les ciències naturals és un sistema de nominació grecollatina universal creada pel suec Carolus Linnaeus? ¿Que el nom científic dels animals i les plantes estarà per sempre més en llatí i que les paraules que s’hi fan servir són gregues i llatines?

¿Sabeu que la primera descripció d’una erupció volcànica la va escriure en llatí Plini el Jove? ¿Que la primera descripció de l’extensió d’una epidèmia vírica apareix en grec a les històries de Tucidides?

¿Sabeu que les matemàtiques (la paraula "matemàtiques", és clar, és grega) occidentals parteixen de Grècia? ¿Sabeu que Pitàgores, Arquímedes, Tales de Milet, Euclides, Hipatia, parlaven, investigaven i escrivien en grec? ¿Que els planetes porten el nom de les divinitats clàssiques i que els topònims de la lluna estan en llatí, perquè no són patrimoni de cap poble de la terra?

http://www.math.ubc.ca/~cass/Euclid/papyrus/papyrus.html

¿Sabeu que els científics actuals, els sismòlegs, per tal d’identificar les pautes dels terratrèmols i preveure les sacsejades futures i salvar així vides, es dediquen a estudiar les cròniques de terratrèmols antics, medievals i renaixentistes, descrits en llatí? ¿Qui creus que els ajuda a entendre aquests texts?

¿Haveu sentit a parlar alguna volta del llibre Humani corporis fabrica, un dels llibres científics més importants de la història, i una autèntica obra d'art? ¿Sabeu que els atles d’anatomia actuals estan en llatí, i que tota la terminologia mèdica és grega? ¿Sabeu que vol dir otorinolaringòleg, hematuria, flebitis, glaucoma? ¿Sabeu que el futurs doctors i doctores de tot el món ho han d’aprendre així, en grec i llatí?

¿Que els elements de la taula periòdica tenen el seu nom i la seua abreviatura en la llengua universal de la ciència, el llatí? ¿Sabeu que el llatí i el grec seran sempre, per acord universal de tota la comunitat científica, les llengúes de les quals s’extraurà tota la terminologia de les ciències exactes i naturals? ¿Que el vocabulari grec i llatí és present a tota l’expressió culta i científica de totes les llengües? ¿Que quan una llengua minoritzada es normalitza i comença a fer-se servir a les escoles, instituts, universitats… s’ompli de seguida de mots cults, grecs i llatins?

Aspirants a científics, no oblideu la modèstia. El millor científic és l’humanista. ¿És que els científics no lligen ficció o història, o no veuen pel·lícules, subtitulades o no, o no tenen família que s’estima la llengua la literatura, les lletres, la filosofia? Vosaltres moureu el món del futur, curareu el càncer, ens fareu, potser, viatjar als estels, sí, però, ¿pagarà la pena viatjar als estels i oblidar tot el que l’home ha estat i serà? Científics, no sou déus. No oblideu el que hem dit abans, el que l’esclau deia al general romà: recorda que eres mortal…

¿De veritat es pot pensar que aproximadament 3000 anys de tradició cultural i civilitzadora que conformen la base de la nostra cultura pròpia i de la cultura universal, i que és transversal a totes les cultures i llengües occidentals, poden ser simplement menystinguts o desaparéixer sense més per la moda, el caprici o la ignorància, que ha creat uns plans d’estudis arbitraris i en ocasions puerils o malintencionats, i que no han solucionat cap dels problemes que afecten l’educació, sinó que més aïnes els ha empitjorat? ¿És pot arribar a pensar que aquest patrimoni universal és prescindible? ¿Quin tipus de persona o amb quina formació creieu que pot pensar això?

En fi, estudiant de lletres o de ciències: ¿vols o pots escapar a la fascinació de Roma, del Colisseu, de la tragèdia grega, de les legions romanes, de les lluites de gladiadors, en definitiva, de la misèria i la grandesa de l’home? ¿Creus que sense un coneixement bàsic de tot això pots ser una persona culta i formada?

Si penses ser una científica o un científic, respecta el grec i el llatí. Si t’agraden les lletres, les humanitats, ESTUDIA GREC I LLATÍ.

Que no et deixe petrificat la medusa de la ignorància, no hipoteques el teu futur. Que el ciclop Polifem no et devore al seu cau fosc, ni el minotaure al laberint. Que no et confundesquen les fúries ni les gorgones amb històries de ximpleries de ponderacions, mal aplicades, mal enteses i pitjor explicades. Ix de la caverna de Plató i contempla directament la llum del sol. Estudia grec i llatí.

Torna a Itaca amb Odisseu. Estudia grec i llatí

Qui orienta als demés ha de saber de tot, absolutament de tot allò sobre el que està orientant. Qui no sap res sobre el que està orientant, només pot agafar-se a una part mínima: els han donat la feina feta, als orientadors i orientadores: un paperet amb les ponderacions… Però, ¿sabies ben bé, t’han recalcat ben bé, que la nota per a entrar en la universitat depén en un 60% del teu expedient a batxillerat, i el de la selectivitat és tan sols un 40 %? ¿Que aquest últim percentatge depén de factors molt més subjectius, perquè et jugues a una petita marató d’exàmens els estudis de dos anys, i aquesta marató la guanyaràs en assignatures en les quals vages ben preparat? ¿Sabies que, per tant, la teua nota per entrar a una carrera, depén en molta més part del que faces al batxillerat, i que potser agafar una assignatura que t’agrade, que t’estimule i que se’t done millor o te la valoren ben justament pot fer que tingues la nota per entrar a la carrera que tu vols? ¿Que és possible que aquesta assignatura, tot i tenir menys baremació, també et done més nota en la pròpia selectivitat perquè se’t dóna millor que aquella a la que t’han abocat a apuntar-te? ¿Que potser quan t’orienten a una opció només per les baremacions t’estan despenyant directament, t’estan abocant al fracàs? Compte, no fuges del foc per caure a les brases… ¿Ja t’han dit que en moltes carreres no cal nota, que per tant això de les ponderacions no seveix per a res? ¿Ja t’han dit també que potser podries provar de fer alguna d’aquestes carreres, en compte d'aquelles que han procurat inculcar-te per motius suposadament pràctics i on la majoria s'aboca de cap? ¿Ets conscient que el tall de nota elevat de les carreres no depén de les seues possibilitats d'accedir al treball, dels diners que hom guanyarà en exercir la professió o en el seu prestigi social, sinó només de la llei de l’oferta i la demanda?

¿I t’han explicat que l’èxit professional en el món acadèmic no depén tan sols del números gelats de les baremacions, sinó també de la preparació intelectual que adquiresques? Atura’ls els passos i que no et desvien del teu camí a una via morta. Als instituts potser algú s’ha cregut que ha de poder decidir pel futur de tots. No hi faces cas i reflexiona. La veritat us farà lliures, diu sant Pau de Tarsos i la cultura us farà més perspicaços i intel·ligents.

En fi. Si vols ser mestre, filòleg, historiador, traductor, advocat, fiscal, notari, músic, artista, politòleg, cineasta, periodista, crític d’art, guia de turisme; si eres aficionat a les llengües i t’agrada comunicar-t’hi, si t’agrada escriure, llegir, si vols saber arguments elaborats, emocionants i apassionants, de tradicions i contes mil·lenaris, si vols entendre la literatura i el cinema, si vols saber com era, com és i com serà el món; si vols ser un humanista complet, com el nostre Joan-Lluís Vives, la base de la nostra cultura està al teu abast… ESTUDIA GREC I LLATÍ.

AVDENTES FORTVNA IVVAT

“la fortuna afavoreix els/les qui s’atreveixen”

DESAFIA’LS, DESAFIA’T

ESTUDIA GREC I LLATÍ

Vicent-Josep Pérez i Navarro

Cap de departament de Cultura Clàssica, IES Canonge Manchon, Crevillent